El meu cunyat és noruec, i tot i que viu a Noruega, va viure una temporada a Catalunya i cada estiu visita el país amb la familia. Una de les primeres coses que va aprendre en català, a part dels renecs, que això és el primer que s´apren, va ser dir les hores correctament en català.
Reconec que per un estranger dir les hores en català no és fàcil, però ho va aprendre ràpid i feia gràcia perque pràcticament no deia res més en català, i en canvi les hores les deia perfectament. D´això ja fa alguns anys, però el que més sorpren al meu cunyat, és que hi ha molt poca gent que digui les hores correctament en català. Fins i tot a la televisió ho diuen malament. Ahir mateix, vaig sentir per TV3 que deien "la una i mitja". A mi escoltar això em fa mal d´orelles.
Jo no sé si a les escoles ensenyen a dir les hores correctament en català, però no conec cap nen que les digui com s´han de dir. Estic fart d´escoltar "les dos menus quart" o "les dues menys quart", que potser no sona tan malament, però igualment és incorrecte. Fins i tot he arribat a sentir "les 7 i tres quarts".
Evidentment que cadascú parla com vol a casa seva, però no puc entendre com els mitjans de comunicació catalans permeten que els seus presentadors diguin malament les hores. Bé, i no només les hores. Fa poc vaig llegir al bloc del Sergi que va escoltar la retransmissió en català de TVE del partit del Barça i les errades que feien eren de jutjat de guàrdia. El "tenir que" és de les coses que més mal d´orelles fa, però si ho escoltes per televisió encara fa més mal.
I acabo aquest post a tres quarts de set, que no a les set menys quart.
(Sempre em fa por escriure sobre errades lingüístiques perque segur que en aquest post n´hi ha alguna, espero que almenys no faci mal d´ulls)
dimarts, 8 de novembre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Un any sense la Pili
Avui ha fet un any que la Pili ens va deixar. És curiós perquè en aquest any han passat moltes coses, però tinc la sensació que ha passat molt de pressa.
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Menjar
Avui he sentit a la ràdio que cada dia es llencen milions de tones de menjar en bon estat.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Aniversari
Ahir vaig fer anys. No ho vam poder celebrar amb la familia, però ho farem avui. Millor, és divendres i no hi haurà tanta pressa perque els nens vagin a dormir a l´hora.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Afició
Fa uns dies es va jugar a Manresa la Lliga catalana de basquet. A mi sempre m´ha agradat el basquet, suposo que pel fet d´haver anat a una escola i haver viscut a una ciutat que ha respirat basquet pels quatre costats. Fa molts anys m´agradava anar-hi sovint, però la veritat és que no és una afició compartida per ningú del meu entorn i anar-hi sol tampoc em ve massa de gust.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
dijous, 22 de setembre del 2011
Després de l´escola
El Julià ja ha començat l´escola, l´escola dels grans. Segurament és el més petit de tota l´escola, ja que fa P3 i va néixer el 22 de desembre. L´inici ha anat bé, hem parlat amb la mestra i d´entrada em va causar una bona impressió.
Aquest any també ens hem plantejat si havia de fer alguna activitat extra-escolar. Alguns nens de la seva classe fan anglès. Tinc clar que quan sigui més gran m´agradaria que fes anglès fora de l´escola, ja que allà el nivell és molt bàsic i l´anglès t´obre moltes portes. Aquest any comencen a fer anglès a l´escola i trobo massa precipitat que vagi a una acadèmia a estudiar anglès quan encara no ha fet els tres anys. Potser que aprengui a parlar bé el català del tot, primer. D´altra banda em sembla molt bé que a l´escola facin anglès.
Finalment hem decidit que aprendria a patinar. Al poble l´hoquei està molt arrelat i en general s´hi respira un bon clima. Coneixem els de la junta i alguns dels entrenadors. Ahir va ser el primer dia. Porta uns patins que gairebé no roden, es veu que és perquè no agafin por. Amb aquells patins gairebé només caminava, però s´ho va passar molt bé i la veritat és que jo també veient-lo. Com que la majoria de nens anaven amb patins normals i sovint queien, ell, que no queia mai perquè amb aquells patins és difícil caure, es tirava. Aleshores, des del terra, reia i deia "ah, he caigut", i es tornava a aixecar i més endavant es tornava a tirar. S´ho va passar teta. També li feia molta gràcia entrar dins la porteria d´hoquei patinant. Encara hi entra sense tocar el travesser, però poc li falta. Sempre he pensat que ha de ser molt difícil fer un gol en una porteria tant petita amb el que ocupa el porter amb tot el seu equipament.
El vaig observar emocionat. Potser era la primera vegada que ell es divertia i jo m´ho mirava des de fora. Se´ns està fent gran, és llei de vida, però he après tant amb els seus poc menys de tres anys ! I el que em queda per aprendre.
Aquest any també ens hem plantejat si havia de fer alguna activitat extra-escolar. Alguns nens de la seva classe fan anglès. Tinc clar que quan sigui més gran m´agradaria que fes anglès fora de l´escola, ja que allà el nivell és molt bàsic i l´anglès t´obre moltes portes. Aquest any comencen a fer anglès a l´escola i trobo massa precipitat que vagi a una acadèmia a estudiar anglès quan encara no ha fet els tres anys. Potser que aprengui a parlar bé el català del tot, primer. D´altra banda em sembla molt bé que a l´escola facin anglès.
Finalment hem decidit que aprendria a patinar. Al poble l´hoquei està molt arrelat i en general s´hi respira un bon clima. Coneixem els de la junta i alguns dels entrenadors. Ahir va ser el primer dia. Porta uns patins que gairebé no roden, es veu que és perquè no agafin por. Amb aquells patins gairebé només caminava, però s´ho va passar molt bé i la veritat és que jo també veient-lo. Com que la majoria de nens anaven amb patins normals i sovint queien, ell, que no queia mai perquè amb aquells patins és difícil caure, es tirava. Aleshores, des del terra, reia i deia "ah, he caigut", i es tornava a aixecar i més endavant es tornava a tirar. S´ho va passar teta. També li feia molta gràcia entrar dins la porteria d´hoquei patinant. Encara hi entra sense tocar el travesser, però poc li falta. Sempre he pensat que ha de ser molt difícil fer un gol en una porteria tant petita amb el que ocupa el porter amb tot el seu equipament.
El vaig observar emocionat. Potser era la primera vegada que ell es divertia i jo m´ho mirava des de fora. Se´ns està fent gran, és llei de vida, però he après tant amb els seus poc menys de tres anys ! I el que em queda per aprendre.
divendres, 16 de setembre del 2011
El futbol no és compatible amb els estudis (?)
Juan Eduardo Esnaider és l´entrenador del Saragossa B, i ha sortit publicat a l´Heraldo de Aragon que va prohibir a un jugador presentar-se a l´examen de selectivitat perque "el que has de fer després d´entrenar és descansar i no estudiar" i perque "el futbol és incompatible amb els estudis".
No se n´ha fet massa ressò d´aquesta notícia, i jo crec que seria important que s´escampés i els seus companys de professió, els entrenadors, ho censuressin. El Saragossa donaria un bon exemple si cessés l´entrenador del seu filial perquè el que ha fet no té nom, i més tenint en compte que es tracta d´un filial, on acostuma a haver-hi jugadors molt joves en edat d´estudiar i que en molts casos pot ser que no arribin a ser futbolistes d´elit. Un entrenador, sobretot quan entrena a jugadors que no són professionals, ha de ser també un formador de persones.
Podria citar uns quants jugadors que demostren que ser futbolista d´elit no ha d´estar renyit amb els estudis, tot i que s´ha de reconèixer que el futbol potser és l´esport on els seus practicants estudien menys.
El més trist de tot plegat és que l´Esnaider, que havia jugat a l´Espanyol, Saragossa, At. de Madrid, Juventus, entre d´altres, té 5 fills, i almenys un juga a futbol. Quin mal exemple que tenen a casa.
No se n´ha fet massa ressò d´aquesta notícia, i jo crec que seria important que s´escampés i els seus companys de professió, els entrenadors, ho censuressin. El Saragossa donaria un bon exemple si cessés l´entrenador del seu filial perquè el que ha fet no té nom, i més tenint en compte que es tracta d´un filial, on acostuma a haver-hi jugadors molt joves en edat d´estudiar i que en molts casos pot ser que no arribin a ser futbolistes d´elit. Un entrenador, sobretot quan entrena a jugadors que no són professionals, ha de ser també un formador de persones.
Podria citar uns quants jugadors que demostren que ser futbolista d´elit no ha d´estar renyit amb els estudis, tot i que s´ha de reconèixer que el futbol potser és l´esport on els seus practicants estudien menys.
El més trist de tot plegat és que l´Esnaider, que havia jugat a l´Espanyol, Saragossa, At. de Madrid, Juventus, entre d´altres, té 5 fills, i almenys un juga a futbol. Quin mal exemple que tenen a casa.
divendres, 9 de setembre del 2011
Reunions d´escola
Dimecres vam anar amb el Julià a visitar l´escola. Aquest any fa P3 i a més s´estrena l´escola. La reunió amb els pares es va fer abans de l´estiu. Com que sóc novell en aquests tipus de reunions, m´he adonat que només valen la pena fins que comença el torn de preguntes. Es podria escriure un llibre amb la de preguntes estúpides, i també repetitives que arriba a fer la gent. A la reunió que vaig anar jo, a finals de juny, fins i tot una mare va dir "y no lo puedo dejar ya a mi niño !!!". Es va intentar fer la graciosa quan va fer el ridícul. Però més enllà de la "gracieta", amb aquella frase aquella mare venia a demostrar que, per ella, i desgraciadament per molts pares, l´escola és un lloc on "dejar el niño".
He parlat amb alguns pares i t´expliquen cada cas que és per sortir corrents. Sense anar més lluny, la Luciana va anar a la reunió de l´institut el mateix dimecres, i els professors van dir que quan hi ha una baralla es posa una falta als implicats. Quan va arribar el torn de preguntes, resulta que hi havia un pare que el que més el preocupava de l´assistència del seu fill a l´institut era que li poguessin posar una falta per una baralla. Va preguntar "y si a mi niño le pegan primero, supongo que aunque él se la devuelva no le van a poner falta, no ?" I malgrat l´explicació dels professors, que insistien que en una baralla es posava falta als implicats, que si a un nen li fan alguna cosa el que no ha de fer és tornar-s´hi, sino dir-ho als professors, el pare no ho entenia. Fins que van haver d´intervenir altres pares per fer-li entendre. Sospito que va acabar marxant de la reunió sense entendre-ho.
Fa uns anys, un amic meu mestre de primària, em va explicar un altre cas, encara més greu. Resulta que en una reunió, un pare va entrar amb la reunió ja començada, interrompent-la, cridant "quiero saber quien es el profesor de matemáticas que ha suspendido a mi hijo". Els professors li van dir que es calmés, però ell continuava agressiu. Com que no havien vist mai aquell senyor, li van demanar qui era el seu fill. Un cop ell va dir qui era el seu fill, i després de comprovar-ho, els professors li van dir "ho sento, senyor, però el seu fill va a una altra escola".
Potser sóc molt radical, però que un pare no sàpiga ni a quina escola va el seu fill, és per plantejar-se la custòdia.
Quan jo estudiava, als professors se´ls tenia més respecte que ara. Deixant de banda que crec que alguns professors no tenen vocació (abans també passava, però crec que menys), i per mi és fundamental, el respecte que hi havia abans s´ha perdut per culpa de diversos factors, però crec que el principal és que molts pares són els primers que no respecten els professors. Pels meus pares, la figura del professor era molt important i això t´ho inculcaven i els respectaves. Quan un pare critica o menysprea un professor davant del seu fill no pots esperar que aquest respecti una figura que és importantíssima per la seva formació
He parlat amb alguns pares i t´expliquen cada cas que és per sortir corrents. Sense anar més lluny, la Luciana va anar a la reunió de l´institut el mateix dimecres, i els professors van dir que quan hi ha una baralla es posa una falta als implicats. Quan va arribar el torn de preguntes, resulta que hi havia un pare que el que més el preocupava de l´assistència del seu fill a l´institut era que li poguessin posar una falta per una baralla. Va preguntar "y si a mi niño le pegan primero, supongo que aunque él se la devuelva no le van a poner falta, no ?" I malgrat l´explicació dels professors, que insistien que en una baralla es posava falta als implicats, que si a un nen li fan alguna cosa el que no ha de fer és tornar-s´hi, sino dir-ho als professors, el pare no ho entenia. Fins que van haver d´intervenir altres pares per fer-li entendre. Sospito que va acabar marxant de la reunió sense entendre-ho.
Fa uns anys, un amic meu mestre de primària, em va explicar un altre cas, encara més greu. Resulta que en una reunió, un pare va entrar amb la reunió ja començada, interrompent-la, cridant "quiero saber quien es el profesor de matemáticas que ha suspendido a mi hijo". Els professors li van dir que es calmés, però ell continuava agressiu. Com que no havien vist mai aquell senyor, li van demanar qui era el seu fill. Un cop ell va dir qui era el seu fill, i després de comprovar-ho, els professors li van dir "ho sento, senyor, però el seu fill va a una altra escola".
Potser sóc molt radical, però que un pare no sàpiga ni a quina escola va el seu fill, és per plantejar-se la custòdia.
Quan jo estudiava, als professors se´ls tenia més respecte que ara. Deixant de banda que crec que alguns professors no tenen vocació (abans també passava, però crec que menys), i per mi és fundamental, el respecte que hi havia abans s´ha perdut per culpa de diversos factors, però crec que el principal és que molts pares són els primers que no respecten els professors. Pels meus pares, la figura del professor era molt important i això t´ho inculcaven i els respectaves. Quan un pare critica o menysprea un professor davant del seu fill no pots esperar que aquest respecti una figura que és importantíssima per la seva formació
dimarts, 6 de setembre del 2011
Immersió lingüística
Subscric lletra per lletra això que ha escrit el Sergi al seu bloc. Val molt la pena, tant aquest escrit, com tot el bloc.
http://sergipich.blogspot.com/2011/09/de-la-immersio-ii.html
http://sergipich.blogspot.com/2011/09/de-la-immersio-ii.html
dimarts, 30 d’agost del 2011
Gràcies, espanyols intolerants
Avui he llegit aquesta notícia:
"Bombers i policies de diferents indrets d'Espanya han escridassat i insultat companys de professió catalans durant els Jocs Mundials de Policies i Bombers, que s'han fet a Nova York.
Els espanyols, quan han vist que els participants catalans portaven una senyera i han fet un castell, que ha acabat coronat amb una estelada, han començat a cridar "fuera, fuera", "hijos de puta" i "yo soy español, español, español".
Els espanyols, quan han vist que els participants catalans portaven una senyera i han fet un castell, que ha acabat coronat amb una estelada, han començat a cridar "fuera, fuera", "hijos de puta" i "yo soy español, español, español".
Diria que no se n´ha fet massa ressò, d´aquesta notícia, però tot i així, gràcies, bombers espanyols, perquè amb gestos com aquests és més fàcil fer entendre arreu que els catalans no som ni ens sentim espanyols.
dimarts, 2 d’agost del 2011
La violència masclista està justificada en alguns casos...
Això és el que opinen 600 mil espanyols. I d´aquests, més del 40% són dones. Gairebé 300 mil dones opinen que les agressions dels marits en alguns casos estan justificades. En quin país vivim ?
dijous, 21 de juliol del 2011
Jugar amb nens...per divertir-se qui ?
S´acosten les vacances, en tinc ganes. Bé, suposo que tothom té ganes de fer vacances, per molt que t´agradi la feina sempre s´agraeixen.
Des que sóc pare observo força quan em trobo en algun lloc amb d´altres pares i nens i m´adono que moltes vegades els adults busquen fer coses que els diverteixen més a ells que als nens. O simplement els porten a llocs on creuen que els nens s´ho passaran molt bé sols mentre ells podran aprofitar per enviar missatges a mòbil o per mantenir llargues converses pel mòbil. O aniran a la piscina o a la platja pensant que el nen s´ho passarà de conya remullant-se tot sol i que els adults es banyaran quan tinguin calor i prendran el sol l´estona que els vingui de gust i només mirant-lo de tant en tant ja n´hi ha prou. I potser en el moment que els vingui de gust banyar-se perquè estan farts de sol el nen voldrà jugar amb ells i diran que no els atabalin i els donarà els cubell i els rasclets perquè facin castells de sorra, sense parar-se a pensar que potser el nen té ganes de jugar i necessita fer-ho amb el pare o la mare. I quan el nen insisteixi que té ganes de jugar amb ell li deixarà anar "no me agobies que estoy cansado/a," quan porta tot el putu matí tombat al sol. Bé, ho he posat en castellà perquè m´ha sortit així, tot i que també n´hi ha que ho dirien en català.
A mi m´encanta jugar amb el Julià. Bé, m´encanta i gaudeixo quan veig que ell s´ho passa bé. I de vegades banyar-me a la piscina, sigui la de casa (la piscineta de plàstic que hem posat a la terrassa) o sigui la del poble, no és el que em ve més de gust, però ho faig perquè ell en té ganes i gaudeix i el veig content. I quan anem en cotxe deixo d´escoltar la ràdio i l´hi poso aquell CD de l´escola amb cançons infantils que ell canta tot content. I considero que fer això no té cap mèrit. El que no entenc és aquella gent que en lloc de buscar una activitat on el nen s´ho passi bé, busquen una activitat on s´ho pot passar bé l´adult anant amb el nen. I d´aquests n´hi ha molts, massa.
Des que sóc pare observo força quan em trobo en algun lloc amb d´altres pares i nens i m´adono que moltes vegades els adults busquen fer coses que els diverteixen més a ells que als nens. O simplement els porten a llocs on creuen que els nens s´ho passaran molt bé sols mentre ells podran aprofitar per enviar missatges a mòbil o per mantenir llargues converses pel mòbil. O aniran a la piscina o a la platja pensant que el nen s´ho passarà de conya remullant-se tot sol i que els adults es banyaran quan tinguin calor i prendran el sol l´estona que els vingui de gust i només mirant-lo de tant en tant ja n´hi ha prou. I potser en el moment que els vingui de gust banyar-se perquè estan farts de sol el nen voldrà jugar amb ells i diran que no els atabalin i els donarà els cubell i els rasclets perquè facin castells de sorra, sense parar-se a pensar que potser el nen té ganes de jugar i necessita fer-ho amb el pare o la mare. I quan el nen insisteixi que té ganes de jugar amb ell li deixarà anar "no me agobies que estoy cansado/a," quan porta tot el putu matí tombat al sol. Bé, ho he posat en castellà perquè m´ha sortit així, tot i que també n´hi ha que ho dirien en català.
A mi m´encanta jugar amb el Julià. Bé, m´encanta i gaudeixo quan veig que ell s´ho passa bé. I de vegades banyar-me a la piscina, sigui la de casa (la piscineta de plàstic que hem posat a la terrassa) o sigui la del poble, no és el que em ve més de gust, però ho faig perquè ell en té ganes i gaudeix i el veig content. I quan anem en cotxe deixo d´escoltar la ràdio i l´hi poso aquell CD de l´escola amb cançons infantils que ell canta tot content. I considero que fer això no té cap mèrit. El que no entenc és aquella gent que en lloc de buscar una activitat on el nen s´ho passi bé, busquen una activitat on s´ho pot passar bé l´adult anant amb el nen. I d´aquests n´hi ha molts, massa.
dimarts, 28 de juny del 2011
Efectivament
Ahir, a l´Efectivament del Lluís Canut a l´Esport 3, entrevistaven el Gaby Cairo i el Javi Rodriguez. El primer va ser jugador del Barça d´hoquei, nascut a l´Argentina i parlava un català que ja voldria parlar-lo el nostre ex-president. El segon és jugador del Barça de futbol sala, acaba de guanyar la lliga, és català, de Santa Coloma de Gramanet i parlava castellà. Tinc curiositat per saber què passava pel cap del Gaby Cairo sentint el Javi Rodriguez, nascut i escolaritzat al país, parlant castellà i què passava pel cap del Javi Rodriguez sentint el Gaby Cairo, que té per llengua materna el castellà (i crec que escolaritzat a l´Argentina), parlant un català correctíssim. Efectivament, hi ha moltes coses que encara no entenc...
dijous, 2 de juny del 2011
Eleccions municipals
Tot i que ja han passat uns quants dies des del 22 de maig, un viatge i la feina m´han impedit escriure abans. De fet, el tema encara és actual, perquè encara s´estan perfilant els pactes. Però no vull comentar els resultats ni res d´això.
Mai he fet públic el meu vot. De fet, no sempre he sigut fidel a un partit, tot i que des que tinc dret a vot només he votat a dos partits. Aquest any ha estat diferent, perquè he donat suport públicament a una candidatura, tot i que no els he pogut votar, ja que tot i que visc a Sant Vicenç, encara estic empadronat a Manresa. Però el meu vot va ser pel mateix partit, ERC.
Vaig tenir el plaer de presentar l´acte de final de campanya d´ERC a Sant Vicenç. I dic plaer perquè ho vaig fer acompanyat de la Luciana. Em va fer molta il.lusió compartir amb ella aquesta tasca, tot i que no ho hagués fet si m´ho hagués demanat qualsevol altre partit.
La política està molt desprestigiada. I aquest desprestigi se l´han guanyat a pols tots els partits. Però quan es parla de política municipal, això ja és una altra cosa ben diferent. Generalment, tot i que sempre hi ha excepcions, la gent que s´implica en política municipal és gent que s´estima el poble i s´hi implica per fer-ne un poble millor. Sempre he pensat que estar ficat en política municipal és una manera de fer poble com ho pot ser estar vinculat a qualsevol entitat cultural i/o esportiva. Però la política municipal és una manera molt menys agraida de fer poble. Quan fas les coses malament, òbviament et critiquen, quan fas les coses de la millor manera possible, també et critiquen, i quan fas les coses bé mai et feliciten. Et pots implicar molt en qualsevol tema, que sempre hi haurà qui et criticarà. Conec força gent que ha perdut amistats per culpa de la política. Amics de tota la vida que ara ni es parlen, o que es troben pels carrers del poble i ni es saluden.
Per tot això, tenen la meva admiració. Jo no tindria collons de fer-ho. Jo faig poble d´una manera molt més agraïda. I tenen la meva admiració els que s´hi impliquen siguin del partit que siguin, excepte els del PXC, que aquests tenen uns altres objectius. Parlo de pobles petits o mitjants. Les grans ciutats ja és un altre tema. I també és cert que hi ha excepcions i sempre n´hi haurà que es fiquen en política només per interessos personals.
Malgrat tot, sempre acaba havent-hi pactes que no entenc i que molt em temo que no són gestionats per la gent del poble. Recordo que fa uns anys a Alella governava ERC amb el PP i al Piqué li van fotre molts pals des de Madrid per permetre-ho. Jo no m´atreveixo a valorar-ho ni a criticar-ho perquè no conec la realitat d´Alella. En els pobles els pactes han de ser entre persones i no entre partits
Mai he fet públic el meu vot. De fet, no sempre he sigut fidel a un partit, tot i que des que tinc dret a vot només he votat a dos partits. Aquest any ha estat diferent, perquè he donat suport públicament a una candidatura, tot i que no els he pogut votar, ja que tot i que visc a Sant Vicenç, encara estic empadronat a Manresa. Però el meu vot va ser pel mateix partit, ERC.
Vaig tenir el plaer de presentar l´acte de final de campanya d´ERC a Sant Vicenç. I dic plaer perquè ho vaig fer acompanyat de la Luciana. Em va fer molta il.lusió compartir amb ella aquesta tasca, tot i que no ho hagués fet si m´ho hagués demanat qualsevol altre partit.
La política està molt desprestigiada. I aquest desprestigi se l´han guanyat a pols tots els partits. Però quan es parla de política municipal, això ja és una altra cosa ben diferent. Generalment, tot i que sempre hi ha excepcions, la gent que s´implica en política municipal és gent que s´estima el poble i s´hi implica per fer-ne un poble millor. Sempre he pensat que estar ficat en política municipal és una manera de fer poble com ho pot ser estar vinculat a qualsevol entitat cultural i/o esportiva. Però la política municipal és una manera molt menys agraida de fer poble. Quan fas les coses malament, òbviament et critiquen, quan fas les coses de la millor manera possible, també et critiquen, i quan fas les coses bé mai et feliciten. Et pots implicar molt en qualsevol tema, que sempre hi haurà qui et criticarà. Conec força gent que ha perdut amistats per culpa de la política. Amics de tota la vida que ara ni es parlen, o que es troben pels carrers del poble i ni es saluden.
Per tot això, tenen la meva admiració. Jo no tindria collons de fer-ho. Jo faig poble d´una manera molt més agraïda. I tenen la meva admiració els que s´hi impliquen siguin del partit que siguin, excepte els del PXC, que aquests tenen uns altres objectius. Parlo de pobles petits o mitjants. Les grans ciutats ja és un altre tema. I també és cert que hi ha excepcions i sempre n´hi haurà que es fiquen en política només per interessos personals.
Malgrat tot, sempre acaba havent-hi pactes que no entenc i que molt em temo que no són gestionats per la gent del poble. Recordo que fa uns anys a Alella governava ERC amb el PP i al Piqué li van fotre molts pals des de Madrid per permetre-ho. Jo no m´atreveixo a valorar-ho ni a criticar-ho perquè no conec la realitat d´Alella. En els pobles els pactes han de ser entre persones i no entre partits
dimecres, 18 de maig del 2011
Eleccions
No ha passat ni mig any de les darreres eleccions, que ja en tenim unes altres. La diferència entre una campanya electoral d´eleccions municipals i les altres és que a cada poble veus fotos diferents, i fins i tot, en alguns casos, eslògans diferents.
Des que ha començat la campanya he estat a Manresa, Sant Vicenç, Sallent, Berga, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Castellgalí, Monistrol de Montserrat... i he passat per uns quants pobles més que m´han permès veure infinitat de cares. Però hi una cara que la veig en la majoria de pobles: la del Josep Anglada.
La Plataforma per Catalunya, aquell partit que embruta el nom del meu país i que hauria d´ocupar el lloc de Bildu en els debats sobre la seva legalitat és l´únic partit que incorpora la foto del seu president juntament amb la de l´alcaldable. Suposo que deuen tenir els seus assessors d´imatge que els deuen recomenar que hi surti la seva foto. Al cap i a la fi, dels centenars de cares que he vist aquests dies, la més repetida és la seva. I em dol, i em fa ràbia que creixin. Recordo que vaig veure amb preocupació l´escrutini de les darreres eleccions, on va haver-hi algun moment en que n´assolien tres o quatre. A Manresa ja n´hi ha un, a El Vendrell, quatre, i a Sant Vicenç, on visc (tot i que no hi voto, ja que segueixo empadronat a Manresa), és la primera vegada que es presenten, però en les eleccions autonòmiques van treure un 6% dels vots, cosa que segurament els donaria un regidor. En els pobles petits (Sant Vicenç té 13 regidors), un sol regidor pot ser molt decisiu i esverar molt el galliner. A Sant Vicenç ja va passar fa uns anys quan, governant ERC en coalició amb CIU (crec que en tenien 4 i 3, respectivament), un regidor d´Unió va desfer el pacte i es va unir als 5 del PSC i al solitari del PP per tornar l´alcaldia als socialites (les xifres les estic dient de memòria, però crec que eren aquestes).
Confio, però, que si els de PXC treuen un o més regidors, tots els altres partits els ignoraran a l´hora de fer pactes. A Sant Vicenç presenten d´alcaldable la persona que "ajuda" el mossèn. Una vegada més, i ja en són moltes, el bisbat mira cap una altra banda. Penós
Des que ha començat la campanya he estat a Manresa, Sant Vicenç, Sallent, Berga, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Castellgalí, Monistrol de Montserrat... i he passat per uns quants pobles més que m´han permès veure infinitat de cares. Però hi una cara que la veig en la majoria de pobles: la del Josep Anglada.
La Plataforma per Catalunya, aquell partit que embruta el nom del meu país i que hauria d´ocupar el lloc de Bildu en els debats sobre la seva legalitat és l´únic partit que incorpora la foto del seu president juntament amb la de l´alcaldable. Suposo que deuen tenir els seus assessors d´imatge que els deuen recomenar que hi surti la seva foto. Al cap i a la fi, dels centenars de cares que he vist aquests dies, la més repetida és la seva. I em dol, i em fa ràbia que creixin. Recordo que vaig veure amb preocupació l´escrutini de les darreres eleccions, on va haver-hi algun moment en que n´assolien tres o quatre. A Manresa ja n´hi ha un, a El Vendrell, quatre, i a Sant Vicenç, on visc (tot i que no hi voto, ja que segueixo empadronat a Manresa), és la primera vegada que es presenten, però en les eleccions autonòmiques van treure un 6% dels vots, cosa que segurament els donaria un regidor. En els pobles petits (Sant Vicenç té 13 regidors), un sol regidor pot ser molt decisiu i esverar molt el galliner. A Sant Vicenç ja va passar fa uns anys quan, governant ERC en coalició amb CIU (crec que en tenien 4 i 3, respectivament), un regidor d´Unió va desfer el pacte i es va unir als 5 del PSC i al solitari del PP per tornar l´alcaldia als socialites (les xifres les estic dient de memòria, però crec que eren aquestes).
Confio, però, que si els de PXC treuen un o més regidors, tots els altres partits els ignoraran a l´hora de fer pactes. A Sant Vicenç presenten d´alcaldable la persona que "ajuda" el mossèn. Una vegada més, i ja en són moltes, el bisbat mira cap una altra banda. Penós
divendres, 8 d’abril del 2011
Canallades
Ahir vaig anar a la presentació del llibre "Canallades" de la Raquel Garcia Ulldemolins. Va ser un dia de retrobament amb gent que feia molts anys que no veia i també de coneixences interessants.
Feia més de deu anys que no veia la Raquel, i diria que encara més que no veia l´Helena, la seva germana, que ja té dues "canalles". De fet, el llibre està bastant inspirat en l´Ot, el fill gran de l´Helena i nebot de la Raquel. També em vaig retrobar amb l´Alba i el Genís Sinca. El Genís també feia més de deu anys que no el veia, des de l´últim sopar que vam fer a Barcelona la colla que vam anar a Anglaterra a finals dels 80. Ell era el monitor, i ahir em recordava que només tenia 19 anys. Recordo que en aquell sopar vam demanar de postres pa amb vi i sucre, però no era com me´l feia la iaia Nèlida, que feia regalimar el vi sobre el pa com si fos oli, sino que era una llesca de pa totalment amarada de vi negre, que si repeties no podies agafar el cotxe. A l´Alba la vaig veure fa poc per Manresa, ja que tot i que viuen a Barcelona, són manresans i els pares encara hi viuen. Em va fer molta il.lusió retrobar-me amb tots quatre i recordar vells, i bells temps.
També em va fer molta il.lusió conèixer la Victòria Cardona, de qui n´havia sentit a parlar molt. Va ser un plaer conèixer-la i sentir-la parlar (va fer la presentació del llibre). A ella li va fer il.lusió conèixer un altre familiar de la Pili, que segons ella era la seva millor amiga. Feia posar la pell de gallina com parlava de la Pili i com va sentir la seva pèrdua. Ella la va empènyer a escriure el seu primer llibre. Té 74 anys, però una vitalitat que ja la voldria molta gent molt més jove.
Vaig estar tot el dia rumiant si baixar a Barcelona a veure la presentació, ja que això volia dir plegar abans de la feina i arribar tard a casa, quan el Julià ja estaria dormint. Finalment em vaig decidir i va valer la pena, perquè a part de tot el que he explicat, també em va permetre poder compartir força estona amb el Jordi Guinart, que és l´editor del llibre, sense haver de parlar de feina o de teatre.
Quan vaig saber que el Jordi i la Raquel es coneixien vaig pensar que era molta casualitat. Ella és de la Colònia Güell (ignoro si encara viu allà), ell és un barceloní resident a Moià i jo manresà resident a Sant Vicenç i tots tres ens coneixiem per separat i per motius ben diferents. Realment som un país petit.
Feia més de deu anys que no veia la Raquel, i diria que encara més que no veia l´Helena, la seva germana, que ja té dues "canalles". De fet, el llibre està bastant inspirat en l´Ot, el fill gran de l´Helena i nebot de la Raquel. També em vaig retrobar amb l´Alba i el Genís Sinca. El Genís també feia més de deu anys que no el veia, des de l´últim sopar que vam fer a Barcelona la colla que vam anar a Anglaterra a finals dels 80. Ell era el monitor, i ahir em recordava que només tenia 19 anys. Recordo que en aquell sopar vam demanar de postres pa amb vi i sucre, però no era com me´l feia la iaia Nèlida, que feia regalimar el vi sobre el pa com si fos oli, sino que era una llesca de pa totalment amarada de vi negre, que si repeties no podies agafar el cotxe. A l´Alba la vaig veure fa poc per Manresa, ja que tot i que viuen a Barcelona, són manresans i els pares encara hi viuen. Em va fer molta il.lusió retrobar-me amb tots quatre i recordar vells, i bells temps.
També em va fer molta il.lusió conèixer la Victòria Cardona, de qui n´havia sentit a parlar molt. Va ser un plaer conèixer-la i sentir-la parlar (va fer la presentació del llibre). A ella li va fer il.lusió conèixer un altre familiar de la Pili, que segons ella era la seva millor amiga. Feia posar la pell de gallina com parlava de la Pili i com va sentir la seva pèrdua. Ella la va empènyer a escriure el seu primer llibre. Té 74 anys, però una vitalitat que ja la voldria molta gent molt més jove.
Vaig estar tot el dia rumiant si baixar a Barcelona a veure la presentació, ja que això volia dir plegar abans de la feina i arribar tard a casa, quan el Julià ja estaria dormint. Finalment em vaig decidir i va valer la pena, perquè a part de tot el que he explicat, també em va permetre poder compartir força estona amb el Jordi Guinart, que és l´editor del llibre, sense haver de parlar de feina o de teatre.
Quan vaig saber que el Jordi i la Raquel es coneixien vaig pensar que era molta casualitat. Ella és de la Colònia Güell (ignoro si encara viu allà), ell és un barceloní resident a Moià i jo manresà resident a Sant Vicenç i tots tres ens coneixiem per separat i per motius ben diferents. Realment som un país petit.
divendres, 25 de març del 2011
Tens pupa ? Per què ?
El Julià ja fa un temps que comença a preguntar per què contínuament. Moltes vegades em deixa descol.locat, perque ni jo mateix sé el per què de les coses. I d´altres, la resposta que li pugui donar és difícil que a la seva edat la pugui entendre. Però moltes altres vegades la pregunta és divertida i em fa riure.
Fa un mes em van operar. Res greu, tot i que la recuperació ha sigut més lenta del que en principi esperava. I el Julià també es preguntava per què estava fent repòs i per què tenia una "pupa". I m´hi volia fer un petó, perque és el que li fem a ell quan s´ha fet mal. El primer cop que em va dir "Papa, tens pupa ? Per què ?", vaig reflexionar molt sobre la pregunta. La meva era una "pupa" sense importància, que amb cirurgia s´arreglava. Però darrerament, en l´últim any o any i mig, he conegut molts casos de gent que ha patit una "pupa" molt més greu que la meva. Una malaltia que, en molts casos, no ha tingut remei. Si començo a comptar, en un any i mig he conegut unes vuit o deu persones que han mort de càncer. Amb la majoria no hi tenia una relació molt fluida i em tocaven molt de lluny, però eren de la meva generació i, poc o molt, et toca. D´altres eren més grans, però no prou perquè ens haguessin de deixar tan aviat. La mort que més he sentit, i amb diferència, és la de la Pili, ja en vaig parlar en un altre post.
Quan vaig "patir" aquesta malaltia més d´aprop va ser quan li van detectar al pare. Però ell va tenir la sort que molts altres no han tingut. Ara ha fet 11 anys que el van operar i porta una vida completament normal.
Però sobre aquest tema hi ha molts "per què" que no tenen resposta. Per què tants casos ? Per què tan joves ? Per què tan fulminants ?
Sempre he sentit a dir que tota la vida hi ha hagut casos de càncer, però que ara la gent viu més anys i per això en surten tants. Doncs no, a mi no m´enganyen, ara n´hi ha molts més, de casos. Moltíssims més. Per què ?
Fa un mes em van operar. Res greu, tot i que la recuperació ha sigut més lenta del que en principi esperava. I el Julià també es preguntava per què estava fent repòs i per què tenia una "pupa". I m´hi volia fer un petó, perque és el que li fem a ell quan s´ha fet mal. El primer cop que em va dir "Papa, tens pupa ? Per què ?", vaig reflexionar molt sobre la pregunta. La meva era una "pupa" sense importància, que amb cirurgia s´arreglava. Però darrerament, en l´últim any o any i mig, he conegut molts casos de gent que ha patit una "pupa" molt més greu que la meva. Una malaltia que, en molts casos, no ha tingut remei. Si començo a comptar, en un any i mig he conegut unes vuit o deu persones que han mort de càncer. Amb la majoria no hi tenia una relació molt fluida i em tocaven molt de lluny, però eren de la meva generació i, poc o molt, et toca. D´altres eren més grans, però no prou perquè ens haguessin de deixar tan aviat. La mort que més he sentit, i amb diferència, és la de la Pili, ja en vaig parlar en un altre post.
Quan vaig "patir" aquesta malaltia més d´aprop va ser quan li van detectar al pare. Però ell va tenir la sort que molts altres no han tingut. Ara ha fet 11 anys que el van operar i porta una vida completament normal.
Però sobre aquest tema hi ha molts "per què" que no tenen resposta. Per què tants casos ? Per què tan joves ? Per què tan fulminants ?
Sempre he sentit a dir que tota la vida hi ha hagut casos de càncer, però que ara la gent viu més anys i per això en surten tants. Doncs no, a mi no m´enganyen, ara n´hi ha molts més, de casos. Moltíssims més. Per què ?
divendres, 11 de febrer del 2011
El mòbil
Com la majoria de mortals, ja fa uns quants anys que tinc mòbil. Al principi no n´era partidari, creia que estar localitzable a tothora no havia de ser bo, però amb el temps t´adones que, si se´n fa un bon ús, és molt pràctic, i, a més, segur. El problema és que moltes vegades no se´n fa un bon ús i l´únic que fem és engreixar els comptes corrents dels operadors amb trucades inútils. La típica trucada "estic venint, en cinc minuts arribo". Hi ha gent que es gasta fortunes amb el mòbil.
Reconec que des que vaig tenir el pare malalt, em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, però abans moltes vegades el deixava al cotxe i l´utilitzava només com un element més de seguretat. Si tens un entrebanc amb el cotxe, pots trucar de seguida. Però des que em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, i d´això ja fa uns deu anys, que forma part de les meves butxaques com la cartera o les claus. Això sí, no el faig servir massa.
La setmana passada, havia d´anar a buscar un medicament per la sogra a la farmàcia. Vaig amb la recepta i veig que la farmàcia de guàrdia és al Pont de Vilomara. Que un poble com Sant Vicenç tingui quatre farmàcies i no n´hi hagi sempre una de guàrdia és una cosa que no puc entendre. Però aquest ja és un altre tema. Decideixo trucar a casa per dir que he d´anar al Pont de Vilomara perquè no pateixin si trigo una mica. I m´adono que no porto el mòbil. No em passa mai, però penso que per anar a la farmàcia del Pont de Vilomara no em cal el mòbil i confio en trigar poc perquè a casa no pateixin. Agafo el cotxe i m´arribo al Pont. I quan arribo a la farmàcia, em trobo amb la sorpresa que hi ha un rètol que diu "Truqueu al 6XXXXXXX". Fantàstic !!! Un dia que em deixo el mòbil i el necessito de veritat. Llei de Murphy. De vegades penso que Murphy es va inspirar en mi. Se´m va quedar cara d´idiota. Vaig rumiar si buscar un telèfon públic (cada vegada n´hi ha menys i el Pont de Vilomara no el conec gaire) o esperar que vingués algun altre client. Al final va venir una noia i problema resolt.
Reconec que des que vaig tenir el pare malalt, em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, però abans moltes vegades el deixava al cotxe i l´utilitzava només com un element més de seguretat. Si tens un entrebanc amb el cotxe, pots trucar de seguida. Però des que em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, i d´això ja fa uns deu anys, que forma part de les meves butxaques com la cartera o les claus. Això sí, no el faig servir massa.
La setmana passada, havia d´anar a buscar un medicament per la sogra a la farmàcia. Vaig amb la recepta i veig que la farmàcia de guàrdia és al Pont de Vilomara. Que un poble com Sant Vicenç tingui quatre farmàcies i no n´hi hagi sempre una de guàrdia és una cosa que no puc entendre. Però aquest ja és un altre tema. Decideixo trucar a casa per dir que he d´anar al Pont de Vilomara perquè no pateixin si trigo una mica. I m´adono que no porto el mòbil. No em passa mai, però penso que per anar a la farmàcia del Pont de Vilomara no em cal el mòbil i confio en trigar poc perquè a casa no pateixin. Agafo el cotxe i m´arribo al Pont. I quan arribo a la farmàcia, em trobo amb la sorpresa que hi ha un rètol que diu "Truqueu al 6XXXXXXX". Fantàstic !!! Un dia que em deixo el mòbil i el necessito de veritat. Llei de Murphy. De vegades penso que Murphy es va inspirar en mi. Se´m va quedar cara d´idiota. Vaig rumiar si buscar un telèfon públic (cada vegada n´hi ha menys i el Pont de Vilomara no el conec gaire) o esperar que vingués algun altre client. Al final va venir una noia i problema resolt.
divendres, 7 de gener del 2011
Quan duren les festes de Nadal ?
El 7 de gener deu ser considerat el dia oficial de la fi de les festes de Nadal, encara que això deu dependre de com s´escau aquesta data en el calendari. Demà farem l´última representació d´Els Pastorets, tot i que això no vol dir res, ja que a molts llocs allarguen les representacions durant tot el mes de gener. I fins i tot algunes escoles avui ja fan classe.
Sempre he detestat les festes de Nadal, la gent que em coneix sap que penso que en aquestes dates es concentra més dosi d´hipocresia que en la resta de l´any, però quan un és pare veu les coses d´una altra manera, i la il.lusió de veure el teu fill veient passar els reis mags, obrir els regals que els reis han portat, a casa, a casa els tiets, a casa l´avi, a casa la iaia (això de tenir els avis separats també és un "txollu" per la canalla), et fa pensar menys en aquesta actitut hipòcrita de molta gent.
Aquest és el primer any que el Julià ha pogut gaudir de les festes de Nadal, tot i que crec que a partir de l´any vinent les gaudirà encara més. Suposo que quan sigui gran recordarà aquestes dates amb nostàlgia, però a mi m´agradava més com vivíem abans les festes, encara que la meva familia d´ara (la que jo he format) és diferent que la familia que van formar els meus pares. A casa mai havia passat el Pare Noel, però com que a Argentina sí que passava, doncs ara a casa també passa. I el caga tió, quan jo era un nen, només cagava llaminadures, monedes de xocolata i cigarrets de xocolata, i no joguines.
Abans sempre seguíem una rutina, i a mi m´encantava. No existia la Nit de Nadal, a Catalunya no s´acostuma a celebrar i per nosaltres no era una nit especial, però el dia de Nadal sí, recordo que cagàvem el tió a casa l´avi Mingo i la iaia Nèlida. I la nit de reis sempre obríem els regals quan tornàvem de la cavalcada, tant els de casa, com els de casa l´avi Mingo i els de la tieta Dolors. I l´endemà, a casa l´avi Albert i la iaia Carme, i més antigament fins i tot a casa la iaia Teresa (la besàvia). Ara, cada any fem una cosa diferent, i això fa que per mi no tingui tanta màgia, i temo que els records que en tindrà el Julià també seran confosos.
El que m´agradaria saber és que si el dia 7 de gener és la data en que es consideren acabades les festes de Nadal, quina és la data d´inici ? No trobo normal que el mes de novembre ja hi hagi molts carrers i botigues il.luminats.
Sempre he detestat les festes de Nadal, la gent que em coneix sap que penso que en aquestes dates es concentra més dosi d´hipocresia que en la resta de l´any, però quan un és pare veu les coses d´una altra manera, i la il.lusió de veure el teu fill veient passar els reis mags, obrir els regals que els reis han portat, a casa, a casa els tiets, a casa l´avi, a casa la iaia (això de tenir els avis separats també és un "txollu" per la canalla), et fa pensar menys en aquesta actitut hipòcrita de molta gent.
Aquest és el primer any que el Julià ha pogut gaudir de les festes de Nadal, tot i que crec que a partir de l´any vinent les gaudirà encara més. Suposo que quan sigui gran recordarà aquestes dates amb nostàlgia, però a mi m´agradava més com vivíem abans les festes, encara que la meva familia d´ara (la que jo he format) és diferent que la familia que van formar els meus pares. A casa mai havia passat el Pare Noel, però com que a Argentina sí que passava, doncs ara a casa també passa. I el caga tió, quan jo era un nen, només cagava llaminadures, monedes de xocolata i cigarrets de xocolata, i no joguines.
Abans sempre seguíem una rutina, i a mi m´encantava. No existia la Nit de Nadal, a Catalunya no s´acostuma a celebrar i per nosaltres no era una nit especial, però el dia de Nadal sí, recordo que cagàvem el tió a casa l´avi Mingo i la iaia Nèlida. I la nit de reis sempre obríem els regals quan tornàvem de la cavalcada, tant els de casa, com els de casa l´avi Mingo i els de la tieta Dolors. I l´endemà, a casa l´avi Albert i la iaia Carme, i més antigament fins i tot a casa la iaia Teresa (la besàvia). Ara, cada any fem una cosa diferent, i això fa que per mi no tingui tanta màgia, i temo que els records que en tindrà el Julià també seran confosos.
El que m´agradaria saber és que si el dia 7 de gener és la data en que es consideren acabades les festes de Nadal, quina és la data d´inici ? No trobo normal que el mes de novembre ja hi hagi molts carrers i botigues il.luminats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)