dimecres, 19 d’octubre de 2016

Hipocresia

No sé si és que m´hi fixo més, perquè llegeixo més, per les xarxes socials o per què, però detecto cada vegada més hipocresia en la gent.

- Gent que es creu solidària perquè ha vist el documental Astral i et titlla d´insolidari si no l´has vist o preferies veure Operación Triunfo a la mateixa hora (que no és el meu cas, però si ho fos, què ?), com si veient-lo ja haguéssis arreglat el món.

- Gent que critica que segueixis el futbol perquè els futbolistes cobren una millonada i és una vergonya perquè hi ha gent que passa gana. I després van al cinema a veure actors i actrius que cobren tant o més que els futbolistes.

- Gent que quan hi ha un atemptat a París o Niça critica (segurament amb raó) que se´n parli molt quan cada dia hi ha atemptats a tot al món i no se´n parla tant, i només recorden que cada dia hi ha atemptats a tot el món....quan passen a París o Niça.

- Gent que critica que alguns establiments obrin en diumenge... i compren en diumenge.

- Gent que critica que donin el Nobel de Literatura a Bob Dylan, i no poden dir res dels anteriors guanyadors...perquè no tenen ni idea de qui són.

- Gent que critica quan s´homenatja algú quan s´ha mort, dient que s´hauria d´haver fet en vida...però en vida mai ho van demanar.

- Gent que critica unes tradicions (que no fan mal a ningú), però t´exigeix que respectis les "seves" tradicions

- Gent que critica un text amb faltes d´ortografia...fent faltes d´ortografia (no es pot ser més ridícul)

- Gent que critica que algú no parli del tot bé una llengua que no és la seva, quan amb prou feines només parlen una llengua

- Gent que et critica quan et gastes 15 euros per tornar en taxi a casa quan ells se n´han gastat 50 en cubates.


En fi, gent que ho critica tot, com jo ara ;-) Procureu ser més feliços.

(Aquesta llista pot ser molt i molt més llarga. Algú m´ajuda ?)







divendres, 29 d’abril de 2016

Abans que res...nens

Els nens i nenes han de ser, abans que res, nens i nenes. Ni estrelles, ni prínceps, ni princeses, ni cracs.

Cada vegada hi ha més programes de televisió on els nens són els protagonistes. Nens que ensenyen les seves habilitats cantant, ballant o fent el que sigui. Nens i nenes que deixen l´anonimat i passen a ser reconeguts i idolatrats allà on van. Possiblement a aquests nens els preparen per assumir que potser no guanyaran, remarcant que l´important és "haver arribat fins aquí". Però estan preparats per passar de l´anonimat al reconeixement, i, sobretot, del reconeixement a l´anonimat ? Tinc els meus dubtes, i no pas perquè els pares no ho estiguin fent bé, sino simplement perquè són nens, i hi ha processos pels quals és impossible que estiguin preparats. Una cosa és que tinguin assumit que és molt difícil "guanyar" o "arribar a dalt", i una altra molt més díficil d´assimilar  és passar de ser idolatrat a ser, simplement, un més.

Algunes vegades, a les xarxes socials, critico i fins i tot insulto qui crec que s´ho mereix. No he de demanar disculpes a ningú, cadascú fa amb els seus perfils el que vol i si insulto a algú és perquè crec que s´ho mereix. Que hauria de mesurar les meves paraules ? Potser sí, però davant de coses que m´indignen, em costa mossegar-me la llengua. Però el que no faré mai, és menysprear, burlar-me o insultar un nen o una nena, sigui la Princesa d´Astúries, el fill del Rajoy o qualsevol altra criatura perquè, per damunt de tot, són això, criatures.

Es pot criticar la monarquia, es pot criticar els diners que té assignats la Princesa d´Astúries (que a més paguem entre tots) i la monarquia en general, però deixeu la nena en pau, que prou pena té venint d´on ve.


dimarts, 25 d’agost de 2015

Samarretes

Hi ha pobles i ciutats on hi ha ordenances que prohibeixen anar pel carrer sense samarreta. Em sembla bé. Crec que hauria de ser així a tot arreu. Puc entendre que passegis pel passeig marítim d´una platja sense samarreta. El que no entenc és que la gent entri a llocs públics sense samarreta. Independentement que tinguis un cos escultural o bé un cos desproporcionat i pelut. És qüestió d´higiene i educació.

Aquestes vacances he estat a diversos llocs. En un McDonalds d´un poble de la costa (no m´agraden aquests tipus d´establiment, però tenir nens vol dir que no sempre pots triar on vols menjar) entrava gent sense samarreta i ningú els deia res.

Una vegada, a Monistrol de Montserrat, buscant un lloc per dinar, vam veure un lloc que ens va semblar que estava bé, però vam desistir perquè a la terrassa hi havia dos nois sense samarreta. Potser sóc molt maniàtic o m´estic fotent gran, però només això ja és motiu per no quedar-me al lloc.

O llocs on es fa cua, ja sigui per comprar un gelat, per sortir o entrar d´un lloc turístic, on sempre hi ha gent que té pressa i empeny per darrera (no sé quin collons de pressa ha de tenir la gent que està de vacances), sempre acabes topant amb el de davant. I si aquest o aquesta no porta samarreta...doncs a mi em fa angúnia, què voleu que us digui.

Sobre les samarretes horribles que porta segons qui, no en parlaré. Però almenys porten samarreta


dimecres, 30 de juliol de 2014

Ús del facebook

Fa uns dies em vaig trobar un antic company d´escola a qui feia un temps que no veia i vam estar xerrant una estona sobre els típics temes de conversa amb algú amb qui fa temps que no et veus. Com va tot, què tal la familia... Un dels temes que vam tocar va ser el Facebook. Amb molts companys d´escola no hi tinc gens de contacte i el que poc que sé d´ells és per la seva activitat al Facebook. No és exactament el cas de l´Enric, ja que tot i que ens veiem molt poc, desde tota la vida, almenys un cop l´any, ens hem posat en contacte per felicitar-nos l´aniversari, ja que ens portem un mes just.

Doncs bé, vam parlar de l´ús que fa del Facebook la gent que coneixem. Que si potser escriuen massa, que si potser diuen coses que no tocaria, que si patatim, que si patatam...i al final vam arribar a la mateixa conclusió: cadascú fa servir el SEU Facebook com li dona la gana.

Jo hi tinc més de 400 amics i sempre he pensat que n´hi tinc massa. Però mai he bloquejat ningú. Entre la gent que hi tinc hi ha de tot: familia, amics, coneguts, antics companys d´escola, gent que només conec de vista, i potser fins i tot algú que no conec. Al principi tenia tendència a acceptar qualsevol sol.licitut d´amistat, i sempre se te´n colava algun que no coneixia.

Jo no tinc un criteri definit quan poso algun comentari al Facebook. Intento, aixó sí, no ser molt pesat, encara que potser algun dia puc fer més d´un comentari. Però també puc estar dies sense escriure res. Algunes vegades penjo fotos del Julià o poso algun comentari d´alguna conversa divertida amb ell. O puc comentar sobre qualsevol tema d´actualitat, o no. O posar un enllaç a una noticia amb un comentari o penjar una foto divertida que he vist en algun lloc.

Sí que és cert que sovint faig servir l´ironia. El problema és quan hi ha gent que no sap distingir quan un comentari és irònic i quan no. Encara que, ben mirat, potser això és culpa meva.

Però hi ha una cosa que sí la tinc clara. Si comencés ara el meva aventura al Facebook, tindria molts menys "amics".

dilluns, 23 de desembre de 2013

5 anys

Ahir vam celebrar el cinquè aniversari del Julià. I ens va fer un dia esplèndid, sort en vam tenir, ja que ho vam celebrar a l´aire lliure, a casa la iaia, a Viladordis. Van venir els seus cosins i els seus amics de l´escola. Vam preparar diferents jocs, els vam vestir de cuiners i van acabar "cuinant" uns pastissets. La Luciana, que és qui ho va organitzar tot, amb l´ajuda del mateix Julià, la Milena, el Pol, el Natnael i els avis, estava nerviosa, sobretot perquè si feia mal temps la festa no hagués sortit tan bé.
Tinc la sensació que el Julià creix més depressa del que m´agradaria. Cada dia que passa, cada moment viscut amb ell, és un aprenentatge per mi. Però per una altra banda també tinc la sensació que fa molt més temps que sóc pare, que fa molt més temps que gaudeixo d´un sentiment que, per molt que te l´expliquin, no el pots entendre fins que no el vius. Sembla un tòpic, però és ben cert que aquesta sensació no es pot explicar amb paraules.
Agreixo molt als que ahir van fer que fos un dia tan especial pel Julià, als que he anomenat abans, als que van venir a la festa, i també als que no van poder venir, però d´alguna manera també van fer que fos un dia especial. La seva expresió era la millor recompensa.

dijous, 8 d’agost de 2013

Beneficiats i perjudicats

No hi entenc, de política. Per això no m´he plantejat mai participar-hi. Per això i perquè tampoc estic al 100% d´acord amb cap formació. No podria militar en un partit i haver de defensar alguna cosa en la qual no estic d´acord. Dit això, qui es dedica a la política, o a fer de polític, o a ser polític, o sigui quin sigui el terme adequat que s´ha d´utilitzar per definir a qui té vocació de fer un servei al país pel camí de la política, té tot el meu respecte. Sobretot aquells que ho fan d´una forma altruista.

El que m´intriga fa temps és saber què passaria en cas que hi hagués una separació entre Convergència i Unió. Tenint en compte que Unió és un partit residual, crec que els principals beneficiats d´una separació serien Convergència i el PP, i el principal perjudicat, ERC. Molta gent que no és d´esquerres, vota ERC perquè, per sobre de tot, són independentistes. Els vots d´Unió es repartirien entre Unió, Convergència i el PP. Els vots de Convergència no es perdrien, i alguns vots d´ERC anirien a Convergència. No crec que una hipotética separació de la coalició modifiqués el vot dels votants d´IC-V, C´s, la CUP i el PSC (potser alguns votants del PSC es passarien a CDC, però no crec que fossin massa, i encara menys si es consolida la nova formació liderada per l´Ernest Maragall, que caldrà veure com afecta, però en qualsevol cas també perjudicaría a ERC).

Caldria quantificar l´efecte que tindria per CDC, ja que són els que patirien més balls de vots, entre els d´Unió que marxarien (a la pròpia UDC sino despareix i al PP), els que arreplegarien d´ERC i, potser, del PSC, però és bastant lògic pensar que el PP en seria el gran beneficiat i ERC el principal perjudicat.

I com que hi ha múltiples factors que poden afectar el sentit del vot dels ciutadans, tot aquest anàlisi simple fet per algú que no té ni idea de política, segurament no serveix per res. És el que té passar sol una tarda d´estiu amb un ordinador davant.

dimecres, 2 de gener de 2013

Emocions...

Hem començat l´any d´aquella manera. "D´aquella manera" és una expressió per dir suaument que el principi d´any ha sigut una puta merda.
Fa uns tres mesos, quan vaig fer 40 anys, la Luciana em va regalar un cap de setmana en una caseta a Deltebre. Vam marxar la Luciana, el Julià i jo amb les bicicletes i ens ho vam passar molt bé. Al vespre, a la terrassa de la caseta, van aparèixer dos gats. Un d´ells molt carinyós, de color blanc, que també ens va visitar l´endemà i no es va moure del nostre costat. El Julià hi va jugar molt, i fins i tot el vam deixar entrar a la caseta. Quan vam marxar, el diumenge, el Julià es va fer un fart de plorar perquè no veuria més el gat. Primer li va posar el nom de Gilbert, el mateix nom del gat del Caillou (no sé ben bé si s´escriu així). Després, com que ens va semblar que era una gata, li va dir Tània. Es va passar bona part del camí de tornada plorant.
L´endemà, la mestressa de la casa va trucar a la Luciana per demanar-li si ens havíem deixat un gat, ja que es van trobar un gat allà i fins i tot va entrar a la casa quan van obrir la porta. Nosaltres vam suposar que el gat era d´ells, però resulta que no. Així que se´m va ocórrer donar una sorpresa al Julià i anar-lo a buscar. Aquella mateixa tarda vam agafar el cotxe i vam anar cap a Deltebre. Li vaig dir al Julià que m´havia deixat unes sabates i les anàvem a buscar. Quan vam arribar, hi havia el gat, i l´expressió del Julià en veure´l em va emocionar. El vam agafar i ens el vam endur.
El vam portar al veterinari i ens va confirmar que era un gat, per tant, es tornava a dir Gilbert. Al Julià li encantava jugar amb ell, preparar-li el menjar, recollir-li la caca...
Feia uns dies que no estava bé, no menjava, es movia molt poc...la Luciana li donava aigua amb una xeringa perque no es deshidratés. El vam portar al veterinari el dia 31 i ens van dir que l´hauríem d´ingressar ja que feia mala pinta. El vam portar a Manresa, li van fer proves i va passar la nit de cap d´any ingressat. L´endemà ens van explicar el que tenia i no hi havia res a fer. Entre moltes altres coses tenia leucèmia i no ens va quedar més remei que eutanasiar-lo (es veu que n´hi diuen així). El Julià no parava de repetir que el Gilbert estava al veterinar-li perquè allà el curarien.
Haver-li d´explicar al Julià ha sigut l´experiència més dura que he viscut fins ara com a pare.