(Aquest post el vaig començar la nit del 21 al 22 i l´acabo avui, dia 23. He estat malalt i l´he anat fent com he pogut. El seu contingut no té res a veure amb el que volia que fos inicialment. Volia explicar les vivències d´aquests primers dos anys de vida del Julià, i me n´he anat pels "Cerros de Úbeda" explicant tot el que vam passar al principi de l´embaràs i els problemes posteriors que va tenir al Luciana)
Demà (bé, ja és un quart d´una, o sigui que ja és avui) el Julià compleix dos anys.
El dia 22 de desembre és un dia en que molta gent està pendent de la loteria de Nadal. Recordo que mentre era a la sala d´espera hi havia gent amb l´auricular a l´orella escoltant la ràdio per saber quin era el número premiat amb la grossa (amb "el gordu", com diu la majoria). A mi la veritat és que tant me fotia, estava fet un flam.
Recordo que estava nerviós, m´acompanyava la mare, i a primera hora també hi havia el Guillermo, i m´aixecava sovint de la cadira, a estirar les cames, a fumar, i sobretot, a repassar mentalment el patiment que van suposar els primers mesos d´embaràs. Primer, quan ens van dir que havíem perdut el fill, doncs bé, és una cosa que saps que pot passar, de fet en conec força casos. Això ens ho van dir al CAP i ens van enviar a Sant Joan de Déu per fer-li un raspat a la Luciana. La doctora se la va mirar amb un ecògraf i ens va dir "deixa´m-ho mirar en un altre més precís". I ens van enviar en una altra sala, on la van tornar a mirar, i la doctora ens va dir: "jo m´esperaria una setmana, no hi teniu res a perdre. És que veig una cosa, que segurament no és res més que un vas dilatador (o alguna cosa així, va dir), però jo m´esperaria una setmana, no sigui que fos un altre embrió". I la cosa va quedar així.
No ens vam fer il.lusions, almenys de portes enfora. Reconec que jo, malgrat que no li vaig arribar a dir a la Luciana, tenia una petita esperança, però ella ho donava més per perdut. I, evidentment, aquell va ser un dia trist. I recordant allò em ve el cap, anant més enrera en el temps, com la Luciana em va donar la notícia del seu embaràs: per telèfon, ja que jo estava a Amsterdam. I vaig tenir una sensació molt extranya, perquè el que més desitjava en aquell moment era compartir la meva alegria amb ella, abraçar-la amb totes les meves forces, i la tenia a més de 1500 km. de distància.
A cap d´una setmana vam tornar a Sant Joan de Déu, ens va atendre la mateixa doctora, i ens va donar l´alegria que, efectivament, aquella cosa extranya que veia, era un altre embrió. Evidentment, va ser una bona notícia, però tot i així ens ho vam prendre amb precaució, ja que hi havia risc d´avortament. La Luciana m´ha dit moltes vegades que hi pensa, que pensa com hauria sigut tenir bessons, sobretot quan en veu, ja que n´hi ha molts (sense anar més lluny, el Jan i la Martina). Jo, la veritat, és que no hi penso massa (només quan m´ho recorda ella), la cosa va anar així, i amb tot el que estic vivint amb el Julià, no penso gens en com hagués sigut si els dos haguessin sobreviscut.
Després d´aquest primer ensurt, la resta de l´embaràs va anar bé, i el part, aparentment, també. I els problemes van venir després, quan el Julià només tenia deu dies. Però els problemes no els va tenir ell, els va tenir la Luciana. Ella sempre diu que sort que qui va patir físicament va ser ella, i no ell. I jo, egoistament, també ho penso. No oblidaré mai el dia que em va trucar la Yvonne per dir-me que la Luciana no es trobava bé, vaig venir de seguida a casa, i me la vaig trobar al terra del lavabo, plorant, en un bany de sang. Sort que ja havíen avisat l´ambulància. Em vaig espantar molt. A casa, els tres nens ploraven desconsolats, la Milena xisclava, el Guillermo va marxar amb ella a l´ambulància, la Yvonne es va quedar a casa amb la canalla, acompanyada del Roman i la Susanna, que es van portar de conya, quedant-se a fer-los costat malgrat que ja era tard i que anaven amb l´Alícia, que no tindria ni tres anys i jo vaig agafar el Julià i amb el cotxe ens dirigiem a l´hospital. Vaig córrer com si fos jo el que portava l´ambulància. El Julià plorava fins que es va quedar adormit. Vaig aparcar malament per no perdre més temps, i sort que ho vaig fer així, perquè sino quan hagués arribat la Luciana ja estaria al quiròfan. El metge va dir que havia d´entrar urgentment al quiròfan i les hores posteriors van ser un calvari. Fins a quarts de tres de la matinada no em van dir res, el Guillermo va marxar i va venir la Nèlida a fer-me companyia. Em van deixar un bressol pel Julià i jo no podia fer res més que esperar i donar-li el biberó al Julià cada vegada que es despertava.
Finalment em van avisar, vam poder entrar a veure la Luciana i el Julià es va poder quedar amb ella tota la nit. A ella li van assignar una habitació on em van dir que m´hi podia quedar jo. Em vaig estirar una estona a la cadira, però patia perquè hi havia una senyora en aquella habitació i vaig pensar que si es despertava i em veia allà s´espantaria. Ves quina ximpleria, però vaig sortir-ne i em vaig passar la nit passejant.
Vam passar els reis a l´hospital, després li van donar l´alta sense saber encara què tenia (encara amb la sonda posada) i finalment, amb l´ajuda de la Montse, la va visitar un altre metge que ens va dir que no hi havia més remei que operar, i que, a més, s´havia d´esperar. Finalment la van operar a Terrassa a finals de febrer, i encara va haver de portar la sonda un mes més. Un calvari, vaja. Va ser dur, però a mi em dona la sensació que fa molt temps d´això, i no fa ni dos anys.
Aquest any hi he pensat més que quan va fer un any. I amb la Luciana n´hem parlat, cosa que feia temps que no féiem. I tot i que vam patir molt, ella físicament i emocional, i jo emocionalment, el fet de poder gaudir del Julià, i que tot aquest patiment fos conseqüència del seu naixament, ens fa pensar que va valdre la pena.
