Un any sense la Pili

Avui ha fet un any que la Pili ens va deixar. És curiós perquè en aquest any han passat moltes coses, però tinc la sensació que ha passat molt de pressa.
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui  pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!