Avui ha fet un any que la Pili ens va deixar. És curiós perquè en aquest any han passat moltes coses, però tinc la sensació que ha passat molt de pressa.
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!
dilluns, 24 d’octubre del 2011
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Menjar
Avui he sentit a la ràdio que cada dia es llencen milions de tones de menjar en bon estat.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Aniversari
Ahir vaig fer anys. No ho vam poder celebrar amb la familia, però ho farem avui. Millor, és divendres i no hi haurà tanta pressa perque els nens vagin a dormir a l´hora.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Afició
Fa uns dies es va jugar a Manresa la Lliga catalana de basquet. A mi sempre m´ha agradat el basquet, suposo que pel fet d´haver anat a una escola i haver viscut a una ciutat que ha respirat basquet pels quatre costats. Fa molts anys m´agradava anar-hi sovint, però la veritat és que no és una afició compartida per ningú del meu entorn i anar-hi sol tampoc em ve massa de gust.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)