Català, gallec i euskera al Senat

Es veu que hi ha un senador del PP que vol eliminar el "pinganillo" per fer les traduccions dels senadors que parlen català, gallec i euskera. D´entrada, el que s´hauria d´eliminar és el Senat.
Sembla ser que el cost per fer servir el "pinganillo" és de 12000 euros cada sessió. Segurament que és un percentatge molt petit del cost total que té cada sessió al Senat, però no deixen de ser dos quilos dels d´abans. A mi em sembla una bestiesa, i repeteixo que la bestiesa més gran és que segueixi existint el Senat.
El que hem de defensar és que ens poguem expressar en català en tots els àmbits aquí, a Catalunya. Si, de moment, hem d´anar a Madrid, ho podem fer en castellà perque el sabem, si anem a Brusseles ho farem en francès o en anglès, però on hem de defensar que poguem parlar català és a Catalunya. Els 12000 euros que costa "el pinganillo" en cada sessió també el paguem nosaltres, per tant, i més en temps de crisi, em sembla una despesa totalment prescindible.

¿ Tu piensas en catalan ?

No tinc res contra els espanyols, de la mateixa manera que no tinc res contra els italians, els anglesos, els marroquins, els suecs, els francesos... Em pot caure malament un espanyol, de la mateixa manera que em pot caure malament un italià, un anglès, un marroquí, un suec, un francès o un català. Per tant, si una persona em cau més o menys bé no és per la seva nacionalitat.

Per motius de feina, he de viatjar sovint per Espanya, i generalment no he tingut mai cap problema. De fet, no n´hauria de tenir, jo parlo la seva llengua i ens entenem perfectament. Però sí que recordo dues converses amb gent d´allà, i no estic parlant de gent amb un nivell socio-cultural baix, precisament, tot i que pel contingut de la conversa es podria pensar que és així.

Un cas em va passar a Valladolid. Vaig estar-hi una setmana i cada dia menjava amb la mateixa gent, tots de la provincia de Valladolid, excepte jo. Quan ja portavem uns dies allà, una noia em diu:

- Oye, pero tu eres catalan, catalan ?
- Sí, soy catalan, hijo de catalanes y nieto de catalanes.
- Es que no lo pareces...
- Ah, no ? Por qué ?
- No sé, se te ve buen chico...

Cal dir que abans que jo li pogués respondre, un noi que estava al seu costat va intervenir i li va dir "y esto que tiene que ver ?".


Un altre cas em va passar a Miranda de Ebro, que tot i estar a 10 minuts de Gasteiz, és província de Burgos, el que en diríem l´Espanya profunda. En una xerrada informal, amb un director d´una residència d´avis, vam tenir una conversa que va anar més o menys així:

- Oye, pero tu piensas en catalan ?
- Claro, soy catalan y el catalan es mi lengua materna.
- Ya, cuando estás con tu familia es normal, pero ahora que estás con nosotros hablando castellano también piensas en catalan ?
- Claro, yo siempre pienso en catalan.
- O sea, que cuando hablas castellano primero piensas en catalan, lo traduces y luego lo dices en castellano ?
- No, esto no, porque tengo un dominio del castellano lo suficientemente fluido como para no tener que traducir mentalmente, pero nunca pienso en castellano.
- Pues yo, si tengo que hablar inglés, primero lo pienso en castellano y luego lo traduzco.
- Quizás porque yo tengo una fluidez con el castellano que tu no tienes con el inglés.
- Tu hablas inglés ?
- Si.
- Cuando hablas inglés primero piensas en catalan y luego lo traduces y lo dices en inglés ?
- A menudo sí, porque con el inglés no tengo la fluidez que tengo con el castellano.

Em sembla que a hores d´ara encara no ho enten.

Hostesses de vol

Quina diferència hi ha entre els cambrers i el personal de neteja que treballa en un aeroport i les hostesses de vol ? Que fan la mateixa feina, però uns tocant de peus a terra i les altres a l´aire.

Aleshores, per què es passegen per l´aeroport amb aires de superioritat ?

Hi ha una altra qüestió sobre les hostesses de vol (ara cada vegada hi ha més homes que fan aquesta tasca, però no sabria dir com es diu aquesta professió en masculí i català (hostessos suposo que no)) que em té intrigat

No m´agrada posar tothom en el mateix sac, en cap àmbit, ni en el polític (no tots són corruptes), ni en l´empresarial (no tots són dèspotes i corruptes com volen fer veure totes els serials televisius de TV3), fins i tot tampoc amb el personal de seguretat de les discoteques (altrament anomenats "seguratas"). Hi ha de tot, com a tot arreu, però sí que he observat algun detall en el comportament de les hostesses.

Resulta que, sovint, el seu somriure i amabilitat es queda encallat a la cortina que separa la primera classe amb la classe turista. Per què ? No ho sé, però és curiós, ja que precisament són els de primera classe els que donen més feina, exigeixen més coses i han de ser servits més sovint. Quan algú de classe turista els demana alguna cosa, un simple got d´aigua, per exemple, acostumen a fer-ho sense ganes, amb cara de "ara el senyor vol aigua, quin pal". Però quan el senyor de Business Class demana un whiski, el somriure no el perden. Si el senyor de Business Class té dret a un whiski, té tot el dret a demanar-lo (per això ha pagat més) i ser atès amablement, però el senyor de classe turista, si vol aigua, té el mateix dret a ser atès amablement.

La llengua a València

Aquesta setmana he estat un parell de dies a València. L´any passat, també per aquestes dates, hi vaig estar una setmana sencera. No és un lloc on hi vagi sovint, però sí que, per qüestions de feina, he hagut de parlar amb força gent d´allà.
Recordo que fa molts anys, hi havia un jugador català de futbol, que provenia del planter del Barça, que jugava al València, i més tard va tornar al planter del Barça, el Gerard López, que quan l´entrevistaven, parlava en "valencià". A mi em va sorprendre, i una vegada vaig sentir que explicava per què parlava "valencià". Va dir que li havien dit parlar català estava mal vist a València.
Doncs resulta que és veritat. Els molesta. He estat parlant amb gent que habitualment parla en "valencià", amb qui jo parlava en catàlà, i que es dirigia a mi en castellà. I això m´ha passat per telèfon més d´un cop, l´any passat quan vaig estar-hi una setmana, i aquesta setmana. Curiós el cas d´un pare i un fill, crec que de la província d´Alacant, que parlen habitualment en "valencià", que quan parlaven amb mi, el pare seguia parlant en "valencià", però el fill, més o menys de la meva quinta, es dirigia a mi en castellà.
Per què ? No ho sé, però m´és igual. Ja s´ho faran.
Si truques a l´Agència Tributària, et diuen que si vols ser atès en castellà, premis l´1, si vols ser atès en català, premis el 2 i si vols ser atès en valencià, premis el 3. Però no et demanen si vols ser atès en mallorquí.
En fi...

Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i escriptors

Avui es veu que és el dia dels periodistes. I, precisament avui, el "periodista" esportiu José Javier Santos ha publicat aquests tweets al seu twitter:
"Me parece fatal que los periodistas nos dediquemos a investigar quién es el topo. Sería más saludable trabajar para tener más topos."
"Ni sé ni me importa quién filtró la noticia de Marca. Me interesa la noticia en sí. Si no hubiera filtraciones, no habría noticias".

No sóc periodista, però em sembla denigrant per la professió que hi hagi personatges que facin aquestes afirmacions. Si només hi hagués notícies a partir de filtracions, de què serveixen tants anys de carrera ? L´objectiu d´un periodista ha de ser trobar talps ?

La crisi ha portat a milers de periodistes a quedar-se sense feina, o a treballar sense saber si cobraran a final de mes, com està passant, per exemple, a El Punt Avui. I molts veuen perillar el seu lloc de treball.

Per una altra banda, cada vegada hi ha més tertúlies futbolístiques a televisió: Efectivament, Punto Pelota, Futboleros, i d´altres programes esportius que s´acaben convertint en tertúlies. Són les mateixes tertúlies que puc tenir amb un amic fent una cervesa al bar, amb la diferència que jo m´hauré de pagar la cervesa i ells cobraran per opinar. Qualsevol periodista em pot dir "sí, però ell ha estudiat per poder-ho fer cobrant". Segur que han estudiat la carrera per fotre quatre crits, insultar-se i defensar allò indefensable ?

Resulta que Punto Pelota és líder d´audiència a Catalunya, amb uns índex d´audiència molt superiors que a la resta de l´estat. Reconec que alguna vegada m´ho he mirat, tot i que gaire estona és insuportable. Els índex d´audiència a Catalunya es disparen quan el Barça guanya el Madrid. Som així, els catalans. El Barça guanya clarament el Madrid i gaudim d´una tertúlia monopolitzada per la trepijada de Pepe a Messi. És el que volen, parlen d´un fet que no té res a veure amb el futbol i d´aquesta manera no es parla de l´humiliació esportiva a que ha estat sotmès el seu equip. Però això no passa només allà, resulta que en els programes d´aquí també es monopolitza el tema.

Sempre he pensat que amb Punto Pelota va arribar la teleescombraria al periodisme esportiu, però això, lluny de ser un fet aïllat, ha creat escola i ara ja són molts els programes que la practiquen. Exactament igual que va passar al seu temps amb la premsa del cor, algú va començar i ara ja n´hi ha molts. Les audiències manen.

A TV3, els periodistes esportius veterans, periodistes amb vocació (a excepció del Lluís Canut, que no puc entendre que encara li continuem pagant el sou), han donat pas a periodistes que denigren la professió, com el Bernat Soler, el Jordi Grau, el Victor Patsi i el no tant jove Xavier Torres. Es troben a faltar periodistes veterans com l´Arcadi Alibés (relegat al 3/24, amb tots els respectes per aquesta cadena), el Xavier Bonastre i també el jove Àlex Castells, que donava mil voltes al Bernat Soler fent la transmissió dels partits.

 Un altre que denigra la professió i que han col.locat a Catalunya Ràdio és el Pere Escobar, que també fa de tertulià en algun programa i el vaig veure molt fora de sí cridant que el Mourinho era un hipòcrita dient que desitjava la recuperació del Tito Vilanova. Què esperaves ? Una cosa és fer una cosa tan denigrant com fotre el dit a l´ull, i una altra ben diferent desitjar que no es recuperi d´ una malaltia.

En fi, felicitats als periodistes, als de veritat, i no només als esportius, encara que he monopolitzat el tema. I, sobretot, a aquells que estan patint pel seu lloc de treball

Cap d´any

Aquest any hem passat al cap d´any a casa d´una amiga amb unes vint persones adultes amb la corresponent canalla. És el que fem cada dos anys, quan passem el cap d´any amb tota la canalla, ja que allà es troben amb els seus amics.

Al final m´ho vaig passar bé, tot i que en principi no tenia gaire ganes d´anar-hi, però si m´hagués quedat a casa no m´ho haguessin perdonat. Jo sóc més de trobades més íntimes amb la gent més afí, però no sempre es pot triar

De tota la colla que hi havia, alguns (pocs) són amics, alguns són només coneguts i fins i tot a última hora sempre hi ha algú que no coneixes.

Potser és dels caps d´any que més he rigut, que més bé ens ho hem passat. Fins i tot vam quedar l´endemà per acabar-nos el menjar que havia sobrat (de beguda no en va sobrar pas massa).

Quan van sonar les 12 campanades, tots i totes ens vam abraçar i fer petons. Una situació còmica que es repeteix a la majoria de cases. Ara bé, durant l´any, amb alguns amb qui ens abraçàvem i rèiem potser no ens tornarem a parlar, com a molt ens saludarem quan ens trobem pel carrer. No sé si això és la màgia del nadal o la màgia del cava.

Les hores

El meu cunyat és noruec, i tot i que viu a Noruega, va viure una temporada a Catalunya i cada estiu visita el país amb la familia. Una de les primeres coses que va aprendre en català, a part dels renecs, que això és el primer que s´apren, va ser dir les hores correctament en català.

Reconec que per un estranger dir les hores en català no és fàcil, però ho va aprendre ràpid i feia gràcia perque pràcticament no deia res més en català, i en canvi les hores les deia perfectament. D´això ja fa alguns anys, però el que més sorpren al meu cunyat, és que hi ha molt poca gent que digui les hores correctament en català. Fins i tot a la televisió ho diuen malament. Ahir mateix, vaig sentir per TV3 que deien "la una i mitja". A mi escoltar això em fa mal d´orelles.

Jo no sé si a les escoles ensenyen a dir les hores correctament en català, però no conec cap nen que les digui com s´han de dir. Estic fart d´escoltar "les dos menus quart" o "les dues menys quart", que potser no sona tan malament, però igualment és incorrecte. Fins i tot he arribat a sentir "les 7 i tres quarts".

Evidentment que cadascú parla com vol a casa seva, però no puc entendre com els mitjans de comunicació catalans permeten que els seus presentadors diguin malament les hores. Bé, i no només les hores. Fa poc vaig llegir al bloc del Sergi que va escoltar la retransmissió en català de TVE del partit del Barça i les errades que feien eren de jutjat de guàrdia. El "tenir que" és de les coses que més mal d´orelles fa, però si ho escoltes per televisió encara fa més mal.

I acabo aquest post a tres quarts de set, que no a les set menys quart.

(Sempre em fa por escriure sobre errades lingüístiques perque segur que en aquest post n´hi ha alguna, espero que almenys no faci mal d´ulls)