Aquest any hem passat al cap d´any a casa d´una amiga amb unes vint persones adultes amb la corresponent canalla. És el que fem cada dos anys, quan passem el cap d´any amb tota la canalla, ja que allà es troben amb els seus amics.
Al final m´ho vaig passar bé, tot i que en principi no tenia gaire ganes d´anar-hi, però si m´hagués quedat a casa no m´ho haguessin perdonat. Jo sóc més de trobades més íntimes amb la gent més afí, però no sempre es pot triar
De tota la colla que hi havia, alguns (pocs) són amics, alguns són només coneguts i fins i tot a última hora sempre hi ha algú que no coneixes.
Potser és dels caps d´any que més he rigut, que més bé ens ho hem passat. Fins i tot vam quedar l´endemà per acabar-nos el menjar que havia sobrat (de beguda no en va sobrar pas massa).
Quan van sonar les 12 campanades, tots i totes ens vam abraçar i fer petons. Una situació còmica que es repeteix a la majoria de cases. Ara bé, durant l´any, amb alguns amb qui ens abraçàvem i rèiem potser no ens tornarem a parlar, com a molt ens saludarem quan ens trobem pel carrer. No sé si això és la màgia del nadal o la màgia del cava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada