Hem començat l´any d´aquella manera. "D´aquella manera" és una expressió per dir suaument que el principi d´any ha sigut una puta merda.
Fa uns tres mesos, quan vaig fer 40 anys, la Luciana em va regalar un cap de setmana en una caseta a Deltebre. Vam marxar la Luciana, el Julià i jo amb les bicicletes i ens ho vam passar molt bé. Al vespre, a la terrassa de la caseta, van aparèixer dos gats. Un d´ells molt carinyós, de color blanc, que també ens va visitar l´endemà i no es va moure del nostre costat. El Julià hi va jugar molt, i fins i tot el vam deixar entrar a la caseta. Quan vam marxar, el diumenge, el Julià es va fer un fart de plorar perquè no veuria més el gat. Primer li va posar el nom de Gilbert, el mateix nom del gat del Caillou (no sé ben bé si s´escriu així). Després, com que ens va semblar que era una gata, li va dir Tània. Es va passar bona part del camí de tornada plorant.
L´endemà, la mestressa de la casa va trucar a la Luciana per demanar-li si ens havíem deixat un gat, ja que es van trobar un gat allà i fins i tot va entrar a la casa quan van obrir la porta. Nosaltres vam suposar que el gat era d´ells, però resulta que no. Així que se´m va ocórrer donar una sorpresa al Julià i anar-lo a buscar. Aquella mateixa tarda vam agafar el cotxe i vam anar cap a Deltebre. Li vaig dir al Julià que m´havia deixat unes sabates i les anàvem a buscar. Quan vam arribar, hi havia el gat, i l´expressió del Julià en veure´l em va emocionar. El vam agafar i ens el vam endur.
El vam portar al veterinari i ens va confirmar que era un gat, per tant, es tornava a dir Gilbert. Al Julià li encantava jugar amb ell, preparar-li el menjar, recollir-li la caca...
Feia uns dies que no estava bé, no menjava, es movia molt poc...la Luciana li donava aigua amb una xeringa perque no es deshidratés. El vam portar al veterinari el dia 31 i ens van dir que l´hauríem d´ingressar ja que feia mala pinta. El vam portar a Manresa, li van fer proves i va passar la nit de cap d´any ingressat. L´endemà ens van explicar el que tenia i no hi havia res a fer. Entre moltes altres coses tenia leucèmia i no ens va quedar més remei que eutanasiar-lo (es veu que n´hi diuen així). El Julià no parava de repetir que el Gilbert estava al veterinar-li perquè allà el curarien.
Haver-li d´explicar al Julià ha sigut l´experiència més dura que he viscut fins ara com a pare.
2 comentaris:
Quin greu! Sé de què parles. perquè se'ls arriben a estimar tant en tan poc temps...! Pobret, quina experiència tant intensa. El gatet va tenir sort de passar els seus últims dies amb el Julià!
La veritat és que potser el Julià és massa petit per entendre-ho, però òbviament el troba a faltar i alguna vegada diu que està trist. De fet, al principi deia que estava enfadat amb mi per haver-lo portat al veterinari, que ens l´haguéssim pogut quedar a casa i cuidar-lo nosaltres. Però estic d´acord amb tu que va tenir sort de passar els seus últims dies amb nosaltres.
Tinet
Publica un comentari a l'entrada