dijous, 28 d’octubre del 2010

Pili

Diumenge ens va deixar la Pili. Jo "només" n'era un nebot, un dels molts nebots que tenia, i hi ha molta gent més propera a ella que jo, però no puc evitar sentir un buit. Aquestes últimes setmanes, però sobretot els últims dies, hem viscut emocions molt fortes. Hi ha hagut situacions que m´han impactat, i fins i tot m´han superat.
Mai fins ara havia tingut ocasió d´acomiadar-me d´algú. Vaig tenir l´ocasió de fer-ho amb la Pili, i em vaig bloquejar. Tant ella com jo sabíem que era l´última vegada que ens vèiem, i ella em va rebre amb un somriure que no va deixar en cap moment mentre jo era a l´habitació, malgrat que vaig interrompre una sessió de massatge als peus que li feia la Mer, mentre el Jordi i el Jaume dormien al sofà. M´hagués agradat agraïr-li els consells que em va donar fa més de vint anys durant una conversa que vam mantenir passejant per Manresa, però em negava a acceptar que aquella seria l´última ocasió per fer-ho. Mai li vaig fer saber com va ser d´important per mi aquella conversa en un moment complicat de la meva vida i clau per encarar el meu futur. No vaig saber què dir-li, no m´atrevia a dir res que sonés a comiat, però tampoc podia dir-li allò tan típic que es diu quan visites a algun conegut a l´hospital: "ja ens veurem", "espero que et milloris", "a veure si pots tornar aviat a casa"...
M´emporto d´ella aquella conversa, tan llunyana en el temps com propera en el record,  i el somriure que em va dedicar durant la meva visita a l´hospital. I n´admiro la seva empatia, fins i tot m´atreviria a dir que, sovint, desmesurada.
Penso molt en el Jordi, i em ve al cap el que em va dir l´avi Mingo quan va morir la iaia Carme: "heu de fer costat a l´avi Albert, que això és molt dur". M´és totalment impossible entendre el dolor que han de sentir, tant el Jordi, com els seus fills. I la mare i la Montse, que tant unides han estat sempre amb la Pili. I no puc evitar emocionar-me per petits moments, com l´abraçada de la mare i la Montse al funeral, la foto que ha penjat la mare on surt ella amb la Montse i la Pili, llegint l´escrit del Sergi al seu bloc, quan la Maria Alba em va dir, en acomiadar-nos "cuideu la mare, que està molt tocada", llegint els comentaris de la Mar, la Lali i el Ferran al facebook, el moment que em vaig acomiadar del Jaume i del Jordi, els plors de les filles de la Mer i fins i tot la tendra abraçada del Julià i el Berenguer al tanatori, encara que per ells tenia un significat molt diferent que quan ens abraçàvem els adults.
Recordo l´emotiva trobada en el 60è aniversari del Jordi, que tant magníficament va organitzar, com li vaig fer saber, i la tendresa amb que va tractar al Pol, la Milena, el Natnael i la Luciana el dia del seu 65è aniversari.

3 comentaris:

Imma ha dit...

Tinet, realment emotiu!!!! La Pili era molta Pili i ens costarà viure sense ella, però entre tots i la seva ajuda des d'on sigui, ho aconseguirem, ja ho veuras!!!.Imma (mare)

Lali Canet ha dit...

Hola Tinet,
m'ha agradat molt l'escrit. La mare segur que et dedicava el somriure perquè ja veia el què li volies dir! Jo sempre em queixava quan era adolescent que acollia, entenia i escoltava els problemes dels seus alumnes amb molta tolerància i, en canvi, jo em sentia més incompresa. Ara penso...quanta paciència havia de tenir amb tants fills adolescents alhora! I quant amor ens va donar malgrat les dificultats d'arribar a tot arreu.
Una abraçada
Lali

Tinet ha dit...

Mare, n´estic segur, no en tinc cap dubte.
Lali, gràcies. És de grans que ens adonem com de difícil és ser pares d´adolescents. T´ho dic jo, que a casa ja tinc dos preadolescents, i no és gens fàcil. I jo tampoc vaig ser un adolescent fàcil