Pili

Diumenge ens va deixar la Pili. Jo "només" n'era un nebot, un dels molts nebots que tenia, i hi ha molta gent més propera a ella que jo, però no puc evitar sentir un buit. Aquestes últimes setmanes, però sobretot els últims dies, hem viscut emocions molt fortes. Hi ha hagut situacions que m´han impactat, i fins i tot m´han superat.
Mai fins ara havia tingut ocasió d´acomiadar-me d´algú. Vaig tenir l´ocasió de fer-ho amb la Pili, i em vaig bloquejar. Tant ella com jo sabíem que era l´última vegada que ens vèiem, i ella em va rebre amb un somriure que no va deixar en cap moment mentre jo era a l´habitació, malgrat que vaig interrompre una sessió de massatge als peus que li feia la Mer, mentre el Jordi i el Jaume dormien al sofà. M´hagués agradat agraïr-li els consells que em va donar fa més de vint anys durant una conversa que vam mantenir passejant per Manresa, però em negava a acceptar que aquella seria l´última ocasió per fer-ho. Mai li vaig fer saber com va ser d´important per mi aquella conversa en un moment complicat de la meva vida i clau per encarar el meu futur. No vaig saber què dir-li, no m´atrevia a dir res que sonés a comiat, però tampoc podia dir-li allò tan típic que es diu quan visites a algun conegut a l´hospital: "ja ens veurem", "espero que et milloris", "a veure si pots tornar aviat a casa"...
M´emporto d´ella aquella conversa, tan llunyana en el temps com propera en el record,  i el somriure que em va dedicar durant la meva visita a l´hospital. I n´admiro la seva empatia, fins i tot m´atreviria a dir que, sovint, desmesurada.
Penso molt en el Jordi, i em ve al cap el que em va dir l´avi Mingo quan va morir la iaia Carme: "heu de fer costat a l´avi Albert, que això és molt dur". M´és totalment impossible entendre el dolor que han de sentir, tant el Jordi, com els seus fills. I la mare i la Montse, que tant unides han estat sempre amb la Pili. I no puc evitar emocionar-me per petits moments, com l´abraçada de la mare i la Montse al funeral, la foto que ha penjat la mare on surt ella amb la Montse i la Pili, llegint l´escrit del Sergi al seu bloc, quan la Maria Alba em va dir, en acomiadar-nos "cuideu la mare, que està molt tocada", llegint els comentaris de la Mar, la Lali i el Ferran al facebook, el moment que em vaig acomiadar del Jaume i del Jordi, els plors de les filles de la Mer i fins i tot la tendra abraçada del Julià i el Berenguer al tanatori, encara que per ells tenia un significat molt diferent que quan ens abraçàvem els adults.
Recordo l´emotiva trobada en el 60è aniversari del Jordi, que tant magníficament va organitzar, com li vaig fer saber, i la tendresa amb que va tractar al Pol, la Milena, el Natnael i la Luciana el dia del seu 65è aniversari.

Primer post

Fa temps que em dic a mi mateix que m´agradaria tenir un bloc. Un lloc on poder deixar anar a través dels dits tot allò que em passa pel cap, però mai trobava el moment. Ara mateix tinc la necessitat de deixar anar tot allò que sento, i per això l´he creat. No sé si tindrà massa continuitat. Quan tingui una mica més de temps, escriuré el post que m´ha empès a crear el bloc, però per fer-ho necessito calma. De moment, només deixo escrites quatre ratlles de benvinguda, més que res per comprovar com funciona això, que no ho domino massa