2 anyets !!! (Que lluny que queda el que vam patir !!!)

(Aquest post el vaig començar la nit del 21 al 22 i l´acabo avui, dia 23. He estat malalt i l´he anat fent com he pogut. El seu contingut no té res a veure amb el que volia que fos inicialment. Volia explicar les vivències d´aquests primers dos anys de vida del Julià, i me n´he anat pels "Cerros de Úbeda" explicant tot el que vam passar al principi de l´embaràs i els problemes posteriors que va tenir al Luciana)

Demà (bé, ja és un quart d´una, o sigui que ja és avui) el Julià compleix dos anys.
El dia 22 de desembre és un dia en que molta gent està pendent de la loteria de Nadal. Recordo que mentre era a la sala d´espera hi havia gent amb l´auricular a l´orella escoltant la ràdio per saber quin era el número premiat amb la grossa (amb "el gordu", com diu la majoria). A mi la veritat és que tant me fotia, estava fet un flam.
Recordo que estava nerviós, m´acompanyava la mare, i a primera hora també hi havia el Guillermo, i m´aixecava sovint de la cadira, a estirar les cames, a fumar, i sobretot, a repassar mentalment el patiment que van suposar els primers mesos d´embaràs. Primer, quan ens van dir que havíem perdut el fill, doncs bé, és una cosa que saps que pot passar, de fet en conec força casos. Això ens ho van dir al CAP i ens van enviar a Sant Joan de Déu per fer-li un raspat a la Luciana. La doctora se la va mirar amb un ecògraf i ens va dir "deixa´m-ho mirar en un altre més precís". I ens van enviar en una altra sala, on la van tornar a mirar, i la doctora ens va dir: "jo m´esperaria una setmana, no hi teniu res a perdre. És que veig una cosa, que segurament no és res més que un vas dilatador (o alguna cosa així, va dir), però jo m´esperaria una setmana, no sigui que fos un altre embrió". I la cosa va quedar així.

No ens vam fer il.lusions, almenys de portes enfora. Reconec que jo, malgrat que no li vaig arribar a dir a la Luciana, tenia una petita esperança, però ella ho donava més per perdut. I, evidentment, aquell va ser un dia trist. I recordant allò em ve el cap, anant més enrera en el temps, com  la Luciana em va donar la notícia del seu embaràs: per telèfon, ja que jo estava a Amsterdam. I vaig tenir una sensació molt extranya, perquè el que més desitjava en aquell moment era compartir la meva alegria amb ella, abraçar-la amb totes les meves forces, i la tenia a més de 1500 km. de distància.

A cap d´una setmana vam tornar a Sant Joan de Déu, ens va atendre la mateixa doctora, i ens va donar l´alegria que, efectivament, aquella cosa extranya que veia, era un altre embrió. Evidentment, va ser una bona notícia, però tot i així ens ho vam prendre amb precaució, ja que hi havia risc d´avortament. La Luciana m´ha dit moltes vegades que hi pensa, que pensa com hauria sigut tenir bessons, sobretot quan en veu, ja que n´hi ha molts (sense anar més lluny, el Jan i la Martina). Jo, la veritat, és que no hi penso massa (només quan m´ho recorda ella), la cosa va anar així, i amb tot el que estic vivint amb el Julià, no penso gens en com hagués sigut si els dos haguessin sobreviscut.

Després d´aquest primer ensurt, la resta de l´embaràs va anar bé, i el part, aparentment, també. I els problemes van venir després, quan el Julià només tenia deu dies. Però els problemes no els va tenir ell, els va tenir la Luciana. Ella sempre diu que sort que qui va patir físicament va ser ella, i no ell. I jo, egoistament, també ho penso. No oblidaré mai el dia que em va trucar la Yvonne per dir-me que la Luciana no es trobava bé, vaig venir de seguida a casa, i me la vaig trobar al terra del lavabo, plorant, en un bany de sang. Sort que ja havíen avisat l´ambulància. Em vaig espantar molt. A casa, els tres nens ploraven desconsolats, la Milena xisclava, el Guillermo va marxar amb ella a l´ambulància, la Yvonne es va quedar a casa amb la canalla, acompanyada del Roman i la Susanna, que es van portar de conya, quedant-se a fer-los costat malgrat que ja era tard i que anaven amb l´Alícia, que no tindria ni tres anys i jo vaig agafar el Julià i amb el cotxe ens dirigiem a l´hospital. Vaig córrer com si fos jo el que portava l´ambulància. El Julià plorava fins que es va quedar adormit. Vaig aparcar malament per no perdre més temps, i sort que ho vaig fer així, perquè sino quan hagués arribat la Luciana ja estaria al quiròfan. El metge va dir que havia d´entrar urgentment al quiròfan i les hores posteriors van ser un calvari. Fins a quarts de tres de la matinada no em van dir res, el Guillermo va marxar i va venir la Nèlida a fer-me companyia. Em van deixar un bressol pel Julià i jo no podia fer res més que esperar i donar-li el biberó al Julià cada vegada que es despertava.

Finalment em van avisar, vam poder entrar a veure la Luciana i el Julià es va poder quedar amb ella tota la nit. A ella li van assignar una habitació on em van dir que m´hi podia quedar jo. Em vaig estirar una estona a la cadira, però patia perquè hi havia una senyora en aquella habitació i vaig pensar que si es despertava i em veia allà s´espantaria. Ves quina ximpleria, però vaig sortir-ne i em vaig passar la nit passejant.

Vam passar els reis a l´hospital, després li van donar l´alta sense saber encara què tenia (encara amb la sonda posada) i finalment, amb l´ajuda de la Montse, la va visitar un altre metge que ens va dir que no hi havia més remei que operar, i que, a més, s´havia d´esperar. Finalment la van operar a Terrassa a finals de febrer, i encara va haver de portar la sonda un mes més. Un calvari, vaja. Va ser dur, però a mi em dona la sensació que fa molt temps d´això, i no fa ni dos anys.

Aquest any hi he pensat més que quan va fer un any. I amb la Luciana n´hem parlat, cosa que feia temps que no féiem. I tot i que vam patir molt, ella físicament i emocional, i jo emocionalment, el fet de poder gaudir del Julià, i que tot aquest patiment fos conseqüència del seu naixament, ens fa pensar que va valdre la pena.

Debat electoral

És el segon post consecutiu en que parlo de política. Estem en campanya i és normal, però no serà habitual, ja que no acostumo a debatre massa sobre política. Respecto les idees de tothom i jo tinc les meves, tot i que mai he militat a cap partit ni en tinc intenció. Conec votants de tots els partits. Bé, de tots no, de moment encara no conec ningú que voti Ciutadans. Però sí que conec algú que vota el PP, algú que vota Iniciativa, uns quants que voten el PSC (d´aquests n´hi ha algun que encara es pensa que vota el Felipe), uns quants més que voten CIU i molts que voten, o votaven, ERC (d´aquests en conec uns quants que ara pensen votar Solidaritat).
Ahir vaig veure una part del debat electoral que van fer a TV3. Veig que si una cosa han après els partits és a tenir gent al capdamunt que tingui facilitat de paraula. Potser l´excepció seria el Montilla. Em va sorprendre al principi del debat l´Albert Rivera. Tot i estar a les Antípodes de les seves idees, crec que va estar ferm en la defensa del seus principis. Després va ser un maleducat, interrompent totes les intervencions. Algú l´hauria d´haver avisat que allò no era un debat d´Intereconomia. Segurament em va soprendre més el Rivera que els altres perquè és a qui menys he escoltat. Els altres, crec que van estar en la seva línia. Hi ha gent a qui ha sorprès la moderació del Puigcercós, potser es pensaven que sortiria el de Polònia. Hi ha tanta gent que coneix més els de Polònia que els reals !!!! Sempre he pensat que el Polònia no s´hauria d´emetre en campanya electoral.
Sobre l´Herrera i la Sanchez-Camacho no hi ha gran cosa a comentar. A mi em carrega la manera de parlar de l´Herrera i la del PP penso que es va equivocar parlant en castellà quan es parlava de política lingüística. Tinc el dubte de si ho hagués fet si no ho hagués fet just abans l´Albert Rivera. I és que aquests de Ciutadans i els del PP, tot i no combregar gens amb les seves idees, crec que no enganyen ningú i són coherents amb el que defensen, excepte amb el tema de la llengua. Tots aquests que defensen el bilingüisme, en realitat se´ls veu el llautó i l´únic que volen és que el castellà estigui present a tot arreu. Se´ls en fot el català. Quan sento dir que el castellà està discriminat se´m regira l´estómac.

De la mateixa manera que se´m regira moltes vegades quan sento parlar d´immigració i es diu allò tan típic que als immigrants se´ls dona tot el que als autòctons se´ns nega. Cada cop que sento algú que ho diu li demano que m´ho demostri amb proves. Encara ningú me n´ha presentat cap. El que no entenc és perquè no es fan públiques les dades que demostren que la immigració, els últims anys, va ser un element importantíssim en el creixement del país.

Sobre CIU i PSC, sobre el Mas i el Montilla, tampoc hi ha gran cosa a afegir. Sempre he pensat que aquests dos partits tenen crisi d´identitat. Al PSC sempre hi havia hagut gent molt catalanista, però sembla que això ha canviat. I els de CIU, des de sempre, han sigut independentistes de joves (les JNC sempre van amb l´estelada) i de grans canvien el discurs, tot i que ara ho dissimulen, perquè interessa captar vots dels decebuts amb ERC.

Per acabar, m´agradaria agrair al Roures que hagi posat el Barça-Madrid el dilluns. És totalment incompatible una nit electoral amb aquest partit. I de passada, també agrair a la sort que aquesta vegada no m´hagi tocat presidir una mesa com em va tocar l´any 2006. Aquell dia vaig descobrir d´on sortien tants vots nuls. Com que a l´hora del recompte no va quadrar per dos vots, l´interventor de CIU em va dir "i si posem dos vots nuls ?". Jo li vaig dir "hòstia, vols dir ?" i el d´ERC em va dir "Sempre es fa així, però tu tens l´última paraula". Doncs no se´n parli més, dos vots nuls i cap a casa (bé, jo cap al jutjat a entregar els resultats)

Eleccions

Com cada vegada que hi ha eleccions, no faig més que sentir per la ràdio que els periodistes estan en contra dels anomenats blocs electorals que els obliguen a informar segons la representació parlamentària de cada partit. Crec que tenen tota la rao. El que m´agradaria saber és quin criteri segueixen per posar la propaganda electoral que els obliga la llei, ja que d´això no n´he sentit a parlar gens.
En aquests espais de propaganda electoral crec que hi tenen cabuda tots els partits, tant els que tenen representació parlamantària com els que no, però no sento ningú parlar de si algun partit té preferència en emetre els seus blocs en horari de màxima audiència, tant a la televisió com a la ràdio. Dissabte vaig estar veient el partit del Barça, i a la mitja part van passar la propaganda del PSC i d´ERC. Em sembla, tot i que no ho puc assegurar (perquè no vaig estar tota l´estona al cas), que no en van passar cap més. M´agradaria saber si segueixen algun criteri o és totalment aleatori. Si és així, ja em sembla casual que en el moment de més audiència del dissabte siguin precisament aquests dos partits i no qualsevol altre dels molts que es presenten els que van tenir el privilegi de sortir.

Pili

Diumenge ens va deixar la Pili. Jo "només" n'era un nebot, un dels molts nebots que tenia, i hi ha molta gent més propera a ella que jo, però no puc evitar sentir un buit. Aquestes últimes setmanes, però sobretot els últims dies, hem viscut emocions molt fortes. Hi ha hagut situacions que m´han impactat, i fins i tot m´han superat.
Mai fins ara havia tingut ocasió d´acomiadar-me d´algú. Vaig tenir l´ocasió de fer-ho amb la Pili, i em vaig bloquejar. Tant ella com jo sabíem que era l´última vegada que ens vèiem, i ella em va rebre amb un somriure que no va deixar en cap moment mentre jo era a l´habitació, malgrat que vaig interrompre una sessió de massatge als peus que li feia la Mer, mentre el Jordi i el Jaume dormien al sofà. M´hagués agradat agraïr-li els consells que em va donar fa més de vint anys durant una conversa que vam mantenir passejant per Manresa, però em negava a acceptar que aquella seria l´última ocasió per fer-ho. Mai li vaig fer saber com va ser d´important per mi aquella conversa en un moment complicat de la meva vida i clau per encarar el meu futur. No vaig saber què dir-li, no m´atrevia a dir res que sonés a comiat, però tampoc podia dir-li allò tan típic que es diu quan visites a algun conegut a l´hospital: "ja ens veurem", "espero que et milloris", "a veure si pots tornar aviat a casa"...
M´emporto d´ella aquella conversa, tan llunyana en el temps com propera en el record,  i el somriure que em va dedicar durant la meva visita a l´hospital. I n´admiro la seva empatia, fins i tot m´atreviria a dir que, sovint, desmesurada.
Penso molt en el Jordi, i em ve al cap el que em va dir l´avi Mingo quan va morir la iaia Carme: "heu de fer costat a l´avi Albert, que això és molt dur". M´és totalment impossible entendre el dolor que han de sentir, tant el Jordi, com els seus fills. I la mare i la Montse, que tant unides han estat sempre amb la Pili. I no puc evitar emocionar-me per petits moments, com l´abraçada de la mare i la Montse al funeral, la foto que ha penjat la mare on surt ella amb la Montse i la Pili, llegint l´escrit del Sergi al seu bloc, quan la Maria Alba em va dir, en acomiadar-nos "cuideu la mare, que està molt tocada", llegint els comentaris de la Mar, la Lali i el Ferran al facebook, el moment que em vaig acomiadar del Jaume i del Jordi, els plors de les filles de la Mer i fins i tot la tendra abraçada del Julià i el Berenguer al tanatori, encara que per ells tenia un significat molt diferent que quan ens abraçàvem els adults.
Recordo l´emotiva trobada en el 60è aniversari del Jordi, que tant magníficament va organitzar, com li vaig fer saber, i la tendresa amb que va tractar al Pol, la Milena, el Natnael i la Luciana el dia del seu 65è aniversari.

Primer post

Fa temps que em dic a mi mateix que m´agradaria tenir un bloc. Un lloc on poder deixar anar a través dels dits tot allò que em passa pel cap, però mai trobava el moment. Ara mateix tinc la necessitat de deixar anar tot allò que sento, i per això l´he creat. No sé si tindrà massa continuitat. Quan tingui una mica més de temps, escriuré el post que m´ha empès a crear el bloc, però per fer-ho necessito calma. De moment, només deixo escrites quatre ratlles de benvinguda, més que res per comprovar com funciona això, que no ho domino massa