Ahir vam celebrar el cinquè aniversari del Julià. I ens va fer un dia esplèndid, sort en vam tenir, ja que ho vam celebrar a l´aire lliure, a casa la iaia, a Viladordis. Van venir els seus cosins i els seus amics de l´escola. Vam preparar diferents jocs, els vam vestir de cuiners i van acabar "cuinant" uns pastissets. La Luciana, que és qui ho va organitzar tot, amb l´ajuda del mateix Julià, la Milena, el Pol, el Natnael i els avis, estava nerviosa, sobretot perquè si feia mal temps la festa no hagués sortit tan bé.
Tinc la sensació que el Julià creix més depressa del que m´agradaria. Cada dia que passa, cada moment viscut amb ell, és un aprenentatge per mi. Però per una altra banda també tinc la sensació que fa molt més temps que sóc pare, que fa molt més temps que gaudeixo d´un sentiment que, per molt que te l´expliquin, no el pots entendre fins que no el vius. Sembla un tòpic, però és ben cert que aquesta sensació no es pot explicar amb paraules.
Agreixo molt als que ahir van fer que fos un dia tan especial pel Julià, als que he anomenat abans, als que van venir a la festa, i també als que no van poder venir, però d´alguna manera també van fer que fos un dia especial. La seva expresió era la millor recompensa.
