Avui es veu que és el dia dels periodistes. I, precisament avui, el "periodista" esportiu José Javier Santos ha publicat aquests tweets al seu twitter:
"Me parece fatal que los periodistas nos dediquemos a investigar quién es el topo. Sería más saludable trabajar para tener más topos."
"Ni sé ni me importa quién filtró la noticia de Marca. Me interesa la noticia en sí. Si no hubiera filtraciones, no habría noticias".
No sóc periodista, però em sembla denigrant per la professió que hi hagi personatges que facin aquestes afirmacions. Si només hi hagués notícies a partir de filtracions, de què serveixen tants anys de carrera ? L´objectiu d´un periodista ha de ser trobar talps ?
La crisi ha portat a milers de periodistes a quedar-se sense feina, o a treballar sense saber si cobraran a final de mes, com està passant, per exemple, a El Punt Avui. I molts veuen perillar el seu lloc de treball.
Per una altra banda, cada vegada hi ha més tertúlies futbolístiques a televisió: Efectivament, Punto Pelota, Futboleros, i d´altres programes esportius que s´acaben convertint en tertúlies. Són les mateixes tertúlies que puc tenir amb un amic fent una cervesa al bar, amb la diferència que jo m´hauré de pagar la cervesa i ells cobraran per opinar. Qualsevol periodista em pot dir "sí, però ell ha estudiat per poder-ho fer cobrant". Segur que han estudiat la carrera per fotre quatre crits, insultar-se i defensar allò indefensable ?
Resulta que Punto Pelota és líder d´audiència a Catalunya, amb uns índex d´audiència molt superiors que a la resta de l´estat. Reconec que alguna vegada m´ho he mirat, tot i que gaire estona és insuportable. Els índex d´audiència a Catalunya es disparen quan el Barça guanya el Madrid. Som així, els catalans. El Barça guanya clarament el Madrid i gaudim d´una tertúlia monopolitzada per la trepijada de Pepe a Messi. És el que volen, parlen d´un fet que no té res a veure amb el futbol i d´aquesta manera no es parla de l´humiliació esportiva a que ha estat sotmès el seu equip. Però això no passa només allà, resulta que en els programes d´aquí també es monopolitza el tema.
Sempre he pensat que amb Punto Pelota va arribar la teleescombraria al periodisme esportiu, però això, lluny de ser un fet aïllat, ha creat escola i ara ja són molts els programes que la practiquen. Exactament igual que va passar al seu temps amb la premsa del cor, algú va començar i ara ja n´hi ha molts. Les audiències manen.
A TV3, els periodistes esportius veterans, periodistes amb vocació (a excepció del Lluís Canut, que no puc entendre que encara li continuem pagant el sou), han donat pas a periodistes que denigren la professió, com el Bernat Soler, el Jordi Grau, el Victor Patsi i el no tant jove Xavier Torres. Es troben a faltar periodistes veterans com l´Arcadi Alibés (relegat al 3/24, amb tots els respectes per aquesta cadena), el Xavier Bonastre i també el jove Àlex Castells, que donava mil voltes al Bernat Soler fent la transmissió dels partits.
Un altre que denigra la professió i que han col.locat a Catalunya Ràdio és el Pere Escobar, que també fa de tertulià en algun programa i el vaig veure molt fora de sí cridant que el Mourinho era un hipòcrita dient que desitjava la recuperació del Tito Vilanova. Què esperaves ? Una cosa és fer una cosa tan denigrant com fotre el dit a l´ull, i una altra ben diferent desitjar que no es recuperi d´ una malaltia.
En fi, felicitats als periodistes, als de veritat, i no només als esportius, encara que he monopolitzat el tema. I, sobretot, a aquells que estan patint pel seu lloc de treball
dimarts, 24 de gener del 2012
dimarts, 3 de gener del 2012
Cap d´any
Aquest any hem passat al cap d´any a casa d´una amiga amb unes vint persones adultes amb la corresponent canalla. És el que fem cada dos anys, quan passem el cap d´any amb tota la canalla, ja que allà es troben amb els seus amics.
Al final m´ho vaig passar bé, tot i que en principi no tenia gaire ganes d´anar-hi, però si m´hagués quedat a casa no m´ho haguessin perdonat. Jo sóc més de trobades més íntimes amb la gent més afí, però no sempre es pot triar
De tota la colla que hi havia, alguns (pocs) són amics, alguns són només coneguts i fins i tot a última hora sempre hi ha algú que no coneixes.
Potser és dels caps d´any que més he rigut, que més bé ens ho hem passat. Fins i tot vam quedar l´endemà per acabar-nos el menjar que havia sobrat (de beguda no en va sobrar pas massa).
Quan van sonar les 12 campanades, tots i totes ens vam abraçar i fer petons. Una situació còmica que es repeteix a la majoria de cases. Ara bé, durant l´any, amb alguns amb qui ens abraçàvem i rèiem potser no ens tornarem a parlar, com a molt ens saludarem quan ens trobem pel carrer. No sé si això és la màgia del nadal o la màgia del cava.
Al final m´ho vaig passar bé, tot i que en principi no tenia gaire ganes d´anar-hi, però si m´hagués quedat a casa no m´ho haguessin perdonat. Jo sóc més de trobades més íntimes amb la gent més afí, però no sempre es pot triar
De tota la colla que hi havia, alguns (pocs) són amics, alguns són només coneguts i fins i tot a última hora sempre hi ha algú que no coneixes.
Potser és dels caps d´any que més he rigut, que més bé ens ho hem passat. Fins i tot vam quedar l´endemà per acabar-nos el menjar que havia sobrat (de beguda no en va sobrar pas massa).
Quan van sonar les 12 campanades, tots i totes ens vam abraçar i fer petons. Una situació còmica que es repeteix a la majoria de cases. Ara bé, durant l´any, amb alguns amb qui ens abraçàvem i rèiem potser no ens tornarem a parlar, com a molt ens saludarem quan ens trobem pel carrer. No sé si això és la màgia del nadal o la màgia del cava.
dimarts, 8 de novembre del 2011
Les hores
El meu cunyat és noruec, i tot i que viu a Noruega, va viure una temporada a Catalunya i cada estiu visita el país amb la familia. Una de les primeres coses que va aprendre en català, a part dels renecs, que això és el primer que s´apren, va ser dir les hores correctament en català.
Reconec que per un estranger dir les hores en català no és fàcil, però ho va aprendre ràpid i feia gràcia perque pràcticament no deia res més en català, i en canvi les hores les deia perfectament. D´això ja fa alguns anys, però el que més sorpren al meu cunyat, és que hi ha molt poca gent que digui les hores correctament en català. Fins i tot a la televisió ho diuen malament. Ahir mateix, vaig sentir per TV3 que deien "la una i mitja". A mi escoltar això em fa mal d´orelles.
Jo no sé si a les escoles ensenyen a dir les hores correctament en català, però no conec cap nen que les digui com s´han de dir. Estic fart d´escoltar "les dos menus quart" o "les dues menys quart", que potser no sona tan malament, però igualment és incorrecte. Fins i tot he arribat a sentir "les 7 i tres quarts".
Evidentment que cadascú parla com vol a casa seva, però no puc entendre com els mitjans de comunicació catalans permeten que els seus presentadors diguin malament les hores. Bé, i no només les hores. Fa poc vaig llegir al bloc del Sergi que va escoltar la retransmissió en català de TVE del partit del Barça i les errades que feien eren de jutjat de guàrdia. El "tenir que" és de les coses que més mal d´orelles fa, però si ho escoltes per televisió encara fa més mal.
I acabo aquest post a tres quarts de set, que no a les set menys quart.
(Sempre em fa por escriure sobre errades lingüístiques perque segur que en aquest post n´hi ha alguna, espero que almenys no faci mal d´ulls)
Reconec que per un estranger dir les hores en català no és fàcil, però ho va aprendre ràpid i feia gràcia perque pràcticament no deia res més en català, i en canvi les hores les deia perfectament. D´això ja fa alguns anys, però el que més sorpren al meu cunyat, és que hi ha molt poca gent que digui les hores correctament en català. Fins i tot a la televisió ho diuen malament. Ahir mateix, vaig sentir per TV3 que deien "la una i mitja". A mi escoltar això em fa mal d´orelles.
Jo no sé si a les escoles ensenyen a dir les hores correctament en català, però no conec cap nen que les digui com s´han de dir. Estic fart d´escoltar "les dos menus quart" o "les dues menys quart", que potser no sona tan malament, però igualment és incorrecte. Fins i tot he arribat a sentir "les 7 i tres quarts".
Evidentment que cadascú parla com vol a casa seva, però no puc entendre com els mitjans de comunicació catalans permeten que els seus presentadors diguin malament les hores. Bé, i no només les hores. Fa poc vaig llegir al bloc del Sergi que va escoltar la retransmissió en català de TVE del partit del Barça i les errades que feien eren de jutjat de guàrdia. El "tenir que" és de les coses que més mal d´orelles fa, però si ho escoltes per televisió encara fa més mal.
I acabo aquest post a tres quarts de set, que no a les set menys quart.
(Sempre em fa por escriure sobre errades lingüístiques perque segur que en aquest post n´hi ha alguna, espero que almenys no faci mal d´ulls)
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Un any sense la Pili
Avui ha fet un any que la Pili ens va deixar. És curiós perquè en aquest any han passat moltes coses, però tinc la sensació que ha passat molt de pressa.
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!
La Pili era una de les meves tietes, però mai li vam dir tieta. És curiós, amb els tiets per part de mare els diem pel nom, i per part de pare els diem "tiet" o "tieta".
En els últims anys, molts amics de la meva generació han perdut el pare, o la mare, o algun tiet, o fins i tot algun cosí o algun germà. Sempre havia pensat que era afortunat que jo, amb la de familiars que tinc, no hagués passat mai per aquest tràngol. Tinc 21 cosins germans i uns quants tiets i fins que va morir la Pili els tenia tots vius. I alguns dels tiets ja voregen els 80.
No oblidaré mai la meva última conversa amb la Pili, ja en vaig parlar en el post que obria aquest bloc. Però tampoc podré esborrar el moment que em van comunicar la notícia, que no per esperada va ser menys dolorosa.
Era ja matinada, estava sol perquè la Luciana havia anat a sopar amb unes amigues i el Julià ja feia estona que dormia. Vaig rebre un missatge al mòbil. Només sentir el sorollet ja ho vaig témer. Gairebé mai rebo missatges, i tenint en compte que era de la mare, doncs estava claríssim. Vaig llegir el missatge, però vaig preferir no trucar la mare perquè en aquells moments t´atabala tothom. Vaig deixar l´obra de teatre que estava repassant, perquè l´endemà teniem bolo, i em vaig posar a plorar.
Quan va arribar la Luciana i em va veure la cara, ja s´ho va imaginar i em va abraçar...
L´endemà teníem bolo a Cardona. Un diumenge de bolo és un dia per passar-s´ho bé, riure, esmorzar i dinar junts amb tots els de teatre, passar nervis...però sobretot, riure i passar-ho bé, que per això fem teatre amateur. Aquell dia hagués preferit fer alguna altra cosa, tot i que potser hagués sigut pitjor ja que almenys a Cardona em vaig distreure, però vaig estar trist. I vaig estar trist uns dies.
Tot i que amb la Pili potser ens veiem un o dos cops l´any, puc afirmar que l´he trobat a faltar. Se´m feia estrany pujar a Calders i que només hi hagués el Jordi.
Segur que avui pel Jordi, la Mª Alba, la Mer, la Mar, la Lali, el Ferran, el Jaume i els seus respectius ha sigut un dia molt emotiu. Una abraçada a tots !!!
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Menjar
Avui he sentit a la ràdio que cada dia es llencen milions de tones de menjar en bon estat.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.
No sé què més dir.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Aniversari
Ahir vaig fer anys. No ho vam poder celebrar amb la familia, però ho farem avui. Millor, és divendres i no hi haurà tanta pressa perque els nens vagin a dormir a l´hora.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Afició
Fa uns dies es va jugar a Manresa la Lliga catalana de basquet. A mi sempre m´ha agradat el basquet, suposo que pel fet d´haver anat a una escola i haver viscut a una ciutat que ha respirat basquet pels quatre costats. Fa molts anys m´agradava anar-hi sovint, però la veritat és que no és una afició compartida per ningú del meu entorn i anar-hi sol tampoc em ve massa de gust.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.
Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.
Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga) hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"
Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)