Menjar

Avui he sentit a la ràdio que cada dia es llencen milions de tones de menjar en bon estat.

Diuen que cada dia moren unes 60.000 persones de fam al món, CADA DIA !!! D´aquests, le meitat són nens.

No sé què més dir.

Aniversari

Ahir vaig fer anys. No ho vam poder celebrar amb la familia, però ho farem avui. Millor, és divendres i no hi haurà tanta pressa perque els nens vagin a dormir a l´hora.
Ja fa anys que el dia de l´aniversari no deixa de ser un dia més, suposo que li passa a tothom, tot i que hi ha gent que li encanta fer una gran celebració pel seu aniversari. A mi m´agrada molt celebrar els aniversaris dels nens per la il.lusió que els hi fa.
El que sí que em fa il.lusió és rebre aquella trucada, o aquell correu que no falla mai. El del Roger, que des que viu a Olot ens veiem poc, però mai falla. El de l´Enric, un company d´escola que tot i no tenir-hi relació durant l´any, mantenim la tradició de felicitar-nos pel seu aniversari i pel meu. Ens portem un mes just. Recordo que de petits ens trucavem al telèfon de casa. Més endavant ens trucavem pel mòbil. Ara ja ens felicitem pel facebook. Curiosament ens vam trobar la setmana passada i se´n recordava que el dia 6 era el meu aniversari. Em va donar l´alegria que properament serà pare. El Nando, amb qui ara ens veiem poc, el Joan, un amic de l´escola que ara viu  fora la comarca i potser només ens veiem un cop l´any, però sempre ens felicitem l´aniversari (bé, ell no falla mai, jo sóc una mica desastre per recordar dates)...bé, unes quantes felicitacions que em fan il.lusió. Algunes també per correu electrónic.
Des que hi ha facebook, com que fa d´avisador, et felicita moltíssima gent, aquest any han sigut més de 60. Alguns fins i tot no els conec, o només els conec de vista, però sempre fa il.lusió.
Ahir, curiosament, vaig conèixer dues persones que també celebraven l´aniversari. Em sembla que fins ara no havia conegut ningú que fes els anys el mateix dia que jo.
Tot i que tinc facebook com la majoria de mortals, no sóc massa d´entrar-hi ni d´actualitzar res, però aquesta petita "tonteria" d´avisar-te pels aniversaris em fa gràcia ja que reps noticies de gent que de vegades ni te´n recordes que alguna vegada han format part de la teva vida d´alguna manera o altra. Recordo que l´any passat vaig respondre les felicitacions una per una, però aquest any no ho he fet.
Doncs res, qui dia passa, any empeny, ara ja és l´últim any de la trentena...potser sí que l´any que ve caldrà celebrar-ho d´una manera més especial.

Afició

Fa uns dies es va jugar a Manresa la Lliga catalana de basquet. A mi sempre m´ha agradat el basquet, suposo que pel fet d´haver anat a una escola i haver viscut a una ciutat que ha respirat basquet pels quatre costats. Fa molts anys m´agradava anar-hi sovint, però la veritat és que no és una afició compartida per ningú del meu entorn i anar-hi sol tampoc em ve massa de gust.

Aquesta temporada el Natnael ha començat a jugar a basquet i sembla que li agrada. Vaig pensar que potser li faria gràcia anar a veure un partit en directe. En realitat eren dos partits, perquè les semifinals les feien seguides. I a més hi havia la possibilitat de veure de prop els jugadors del Barça, perquè els del Joventut, el Lleida i el Manresa segur que no n´hi sonava cap.

Vam tenir sort i vam poder seure a primera fila, de manera que teníem els jugadors gairebé a tocar. El primer partit, el Barça-Lleida no va ser gran cosa. Poc públic, el Barça a poc gas i molta diferència amb el Lleida, que malgrat tot va plantar cara. I pel que fa a l´afició, el poc públic que hi havia estava dividit. Alguns culés de tota la vida animaven el Barça, però hi havia força gent que animava el Lleida, ja que hi havia algun jugador manresà, l´entrenador també, i alguns altres jugadors que havien jugat al Manresa.

Però tothom esperava el segon partit, el Manresa contra el Joventut. El pavelló ja es va anar omplint i prometia un ambient espectacular. I la veritat és que espectular ho va ser, tant l´ambient, com el partit, que va ser de força qualitat. Però em vaig endur una gran decepció amb l´afició. Potser quan hi anava, fa molts anys (abans fins i tot que el TDK guanyés la lliga)  hi havia el mateix tipus d´ambient, però el fet d´anar-hi amb el Natnael, que té 8 anys, em va sobtar més la mala educació de l´afició, increpant constantment amb insults els àrbitres i l´equip rival. Cada vegada que el Natnael sentia un insult, i va ser molt sovint, es girava entre sorprès i incrèdul davant d´aquell espectacle lamentable. I em demanava "has sentit ? li ha dit fill de puta ? i l´àrbitre no li ha dit res. I per què li diu fill de puta a aquell jugador ? I com és que no s´hi torna ?"

Quan vam arribar a casa, el que el Natnael li va explicar a la mare no va ser el partit, sino el que va sentir a les graderies. No crec que hi tornem.

Després de l´escola

El Julià ja ha començat l´escola, l´escola dels grans. Segurament és el més petit de tota l´escola, ja que fa P3 i va néixer el 22 de desembre. L´inici ha anat bé, hem parlat amb la mestra i d´entrada em va causar una bona impressió.
Aquest any també ens hem plantejat si havia de fer alguna activitat extra-escolar. Alguns nens de la seva classe fan anglès. Tinc clar que quan sigui més gran m´agradaria que fes anglès fora de l´escola, ja que allà el nivell és molt bàsic i l´anglès t´obre moltes portes. Aquest any comencen a fer anglès a l´escola i trobo massa precipitat que vagi a una acadèmia a estudiar anglès quan encara no ha fet els tres anys. Potser que aprengui a parlar bé el català del tot, primer. D´altra banda em sembla molt bé que a l´escola facin anglès.
Finalment hem decidit que aprendria a patinar. Al poble l´hoquei està molt arrelat i en general s´hi respira un bon clima. Coneixem els de la junta i alguns dels entrenadors. Ahir va ser el primer dia. Porta uns patins que gairebé no roden, es veu que és perquè no agafin por. Amb aquells patins gairebé només caminava, però s´ho va passar molt bé i la veritat és que jo també veient-lo. Com que la majoria de nens anaven amb patins normals i sovint queien, ell, que no queia mai perquè amb aquells patins és difícil caure, es tirava. Aleshores, des del terra, reia i deia "ah, he caigut", i es tornava a aixecar i més endavant es tornava a tirar. S´ho va passar teta. També li feia molta gràcia entrar dins la porteria d´hoquei patinant. Encara hi entra sense tocar el travesser, però poc li falta. Sempre he pensat que ha de ser molt difícil fer un gol en una porteria tant petita amb el que ocupa el porter amb tot el seu equipament.
El vaig observar emocionat. Potser era la primera vegada que ell es divertia i jo m´ho mirava des de fora. Se´ns està fent gran, és llei de vida, però he après tant amb els seus poc menys de tres anys ! I el que em queda per aprendre.

El futbol no és compatible amb els estudis (?)

Juan Eduardo Esnaider és l´entrenador del Saragossa B, i ha sortit publicat a l´Heraldo de Aragon que va prohibir a un jugador presentar-se a l´examen de selectivitat perque "el que has de fer després d´entrenar és descansar i no estudiar" i perque "el futbol és incompatible amb els estudis".

No se n´ha fet massa ressò d´aquesta notícia, i jo crec que seria important que s´escampés i els seus companys de professió, els entrenadors, ho censuressin. El Saragossa donaria un bon exemple si cessés l´entrenador del seu filial perquè el que ha fet no té nom, i més tenint en compte que es tracta d´un filial, on acostuma a haver-hi jugadors molt joves en edat d´estudiar i que en molts casos pot ser que no arribin a ser futbolistes d´elit. Un entrenador, sobretot quan entrena a jugadors que no són professionals, ha de ser també un formador de persones.

Podria citar uns quants jugadors que demostren que ser futbolista d´elit no ha d´estar renyit amb els estudis, tot i que s´ha de reconèixer que el futbol potser és l´esport on els seus practicants estudien menys.

El més trist de tot plegat és que l´Esnaider, que havia jugat a l´Espanyol, Saragossa, At. de Madrid, Juventus, entre d´altres, té 5 fills, i almenys un juga a futbol. Quin mal exemple que tenen a casa.

Reunions d´escola

Dimecres vam anar amb el Julià a visitar l´escola. Aquest any fa P3 i a més s´estrena l´escola. La reunió amb els pares es va fer abans de l´estiu. Com que sóc novell en aquests tipus de reunions, m´he adonat que només valen la pena fins que comença el torn de preguntes. Es podria escriure un llibre amb la de preguntes estúpides, i també repetitives que arriba a fer la gent. A la reunió que vaig anar jo, a finals de juny, fins i tot una mare va dir "y no lo puedo dejar ya a mi niño !!!". Es va intentar fer la graciosa quan va fer el ridícul. Però més enllà de la "gracieta", amb aquella frase aquella mare venia a demostrar que, per ella, i desgraciadament per molts pares, l´escola és un lloc on "dejar el niño".

He parlat amb alguns pares i t´expliquen cada cas que és per sortir corrents. Sense anar més lluny, la Luciana va anar a la reunió de l´institut el mateix dimecres, i els professors van dir que quan hi ha una baralla es posa una falta als implicats. Quan va arribar el torn de preguntes, resulta que hi havia un pare que el que més el preocupava de l´assistència del seu fill a l´institut era que li poguessin posar una falta per una baralla. Va preguntar "y si a mi niño le pegan primero, supongo que aunque él se la devuelva no le van a poner falta, no ?" I malgrat l´explicació dels professors, que insistien que en una baralla es posava falta als implicats, que si a un nen li fan alguna cosa el que no ha de fer és tornar-s´hi, sino dir-ho als professors, el pare no ho entenia. Fins que van haver d´intervenir altres pares per fer-li entendre. Sospito que va acabar marxant de la reunió sense entendre-ho.

Fa uns anys, un amic meu mestre de primària, em va explicar un altre cas, encara més greu. Resulta que en una reunió, un pare va entrar amb la reunió ja començada, interrompent-la, cridant "quiero saber quien es el profesor de matemáticas que ha suspendido a mi hijo". Els professors li van dir que es calmés, però ell continuava agressiu. Com que no havien vist mai aquell senyor, li van demanar qui era el seu fill. Un cop ell va dir qui era el seu fill, i després de comprovar-ho, els professors li van dir "ho sento, senyor, però el seu fill va a una altra escola".

Potser sóc molt radical, però que un pare no sàpiga ni a quina escola va el seu fill, és per plantejar-se la custòdia.

Quan jo estudiava, als professors se´ls tenia més respecte que ara. Deixant de banda que crec que alguns professors no tenen vocació (abans també passava, però crec que menys), i per mi és fundamental, el respecte que hi havia abans s´ha perdut per culpa de diversos factors, però crec que el principal és que molts pares són els primers que no respecten els professors. Pels meus pares, la figura del professor era molt important i això t´ho inculcaven i els respectaves. Quan un pare critica o menysprea un professor davant del seu fill no pots esperar que aquest respecti una figura que és importantíssima per la seva formació

Immersió lingüística

Subscric lletra per lletra això que ha escrit el Sergi al seu bloc. Val molt la pena, tant aquest escrit, com tot el bloc.
http://sergipich.blogspot.com/2011/09/de-la-immersio-ii.html