Reunions d´escola

Dimecres vam anar amb el Julià a visitar l´escola. Aquest any fa P3 i a més s´estrena l´escola. La reunió amb els pares es va fer abans de l´estiu. Com que sóc novell en aquests tipus de reunions, m´he adonat que només valen la pena fins que comença el torn de preguntes. Es podria escriure un llibre amb la de preguntes estúpides, i també repetitives que arriba a fer la gent. A la reunió que vaig anar jo, a finals de juny, fins i tot una mare va dir "y no lo puedo dejar ya a mi niño !!!". Es va intentar fer la graciosa quan va fer el ridícul. Però més enllà de la "gracieta", amb aquella frase aquella mare venia a demostrar que, per ella, i desgraciadament per molts pares, l´escola és un lloc on "dejar el niño".

He parlat amb alguns pares i t´expliquen cada cas que és per sortir corrents. Sense anar més lluny, la Luciana va anar a la reunió de l´institut el mateix dimecres, i els professors van dir que quan hi ha una baralla es posa una falta als implicats. Quan va arribar el torn de preguntes, resulta que hi havia un pare que el que més el preocupava de l´assistència del seu fill a l´institut era que li poguessin posar una falta per una baralla. Va preguntar "y si a mi niño le pegan primero, supongo que aunque él se la devuelva no le van a poner falta, no ?" I malgrat l´explicació dels professors, que insistien que en una baralla es posava falta als implicats, que si a un nen li fan alguna cosa el que no ha de fer és tornar-s´hi, sino dir-ho als professors, el pare no ho entenia. Fins que van haver d´intervenir altres pares per fer-li entendre. Sospito que va acabar marxant de la reunió sense entendre-ho.

Fa uns anys, un amic meu mestre de primària, em va explicar un altre cas, encara més greu. Resulta que en una reunió, un pare va entrar amb la reunió ja començada, interrompent-la, cridant "quiero saber quien es el profesor de matemáticas que ha suspendido a mi hijo". Els professors li van dir que es calmés, però ell continuava agressiu. Com que no havien vist mai aquell senyor, li van demanar qui era el seu fill. Un cop ell va dir qui era el seu fill, i després de comprovar-ho, els professors li van dir "ho sento, senyor, però el seu fill va a una altra escola".

Potser sóc molt radical, però que un pare no sàpiga ni a quina escola va el seu fill, és per plantejar-se la custòdia.

Quan jo estudiava, als professors se´ls tenia més respecte que ara. Deixant de banda que crec que alguns professors no tenen vocació (abans també passava, però crec que menys), i per mi és fundamental, el respecte que hi havia abans s´ha perdut per culpa de diversos factors, però crec que el principal és que molts pares són els primers que no respecten els professors. Pels meus pares, la figura del professor era molt important i això t´ho inculcaven i els respectaves. Quan un pare critica o menysprea un professor davant del seu fill no pots esperar que aquest respecti una figura que és importantíssima per la seva formació

Immersió lingüística

Subscric lletra per lletra això que ha escrit el Sergi al seu bloc. Val molt la pena, tant aquest escrit, com tot el bloc.
http://sergipich.blogspot.com/2011/09/de-la-immersio-ii.html

Gràcies, espanyols intolerants

Avui he llegit aquesta notícia:

"Bombers i policies de diferents indrets d'Espanya han escridassat i insultat companys de professió catalans durant els Jocs Mundials de Policies i Bombers, que s'han fet a Nova York.

Els espanyols, quan han vist que els participants catalans portaven una senyera i han fet un castell, que ha acabat coronat amb una estelada, han començat a cridar "fuera, fuera", "hijos de puta" i "yo soy español, español, español".

Diria que no se n´ha fet massa ressò, d´aquesta notícia, però tot i així, gràcies, bombers espanyols, perquè amb gestos com aquests és més fàcil fer entendre arreu que els catalans no som ni ens sentim espanyols.

La violència masclista està justificada en alguns casos...

Això és el que opinen 600 mil espanyols. I d´aquests, més del 40% són dones. Gairebé 300 mil dones opinen que les agressions dels marits en alguns casos estan justificades. En quin país vivim ?

Jugar amb nens...per divertir-se qui ?

S´acosten les vacances, en tinc ganes. Bé, suposo que tothom té ganes de fer vacances, per molt que t´agradi la feina sempre s´agraeixen.
Des que sóc pare observo força quan em trobo en algun lloc amb d´altres pares i nens i m´adono que moltes vegades els adults busquen fer coses que els diverteixen més a ells que als nens. O simplement els porten a llocs on creuen que els nens s´ho passaran molt bé sols mentre ells podran aprofitar per enviar missatges a mòbil o per mantenir llargues converses pel mòbil. O aniran a la piscina o a la platja pensant que el nen s´ho passarà de conya remullant-se tot sol i que els adults es banyaran quan tinguin calor i prendran el sol l´estona que els vingui de gust i només mirant-lo de tant en tant ja n´hi ha prou. I potser en el moment que els vingui de gust banyar-se perquè estan farts de sol el nen voldrà jugar amb ells i diran que no els atabalin i els donarà els cubell i els rasclets perquè facin castells de sorra, sense parar-se a pensar que potser el nen té ganes de jugar i necessita fer-ho amb el pare o la mare. I quan el nen insisteixi que té ganes de jugar amb ell li deixarà anar "no me agobies que estoy cansado/a," quan porta tot el putu matí tombat al sol. Bé, ho he posat en castellà perquè m´ha sortit així, tot i que també n´hi ha que ho dirien en català.
A mi m´encanta jugar amb el Julià. Bé, m´encanta i gaudeixo quan veig que ell s´ho passa bé. I de vegades banyar-me a la piscina, sigui la de casa (la piscineta de plàstic que hem posat a la terrassa) o sigui la del poble, no és el que em ve més de gust, però ho faig perquè ell en té ganes i gaudeix i el veig content. I quan anem en cotxe deixo d´escoltar la ràdio i l´hi poso aquell CD de l´escola amb cançons infantils que ell canta tot content. I considero que fer això no té cap mèrit. El que no entenc és aquella gent que en lloc de buscar una activitat on el nen s´ho passi bé, busquen una activitat on s´ho pot passar bé l´adult anant amb el nen. I d´aquests n´hi ha molts, massa.

Efectivament

Ahir, a l´Efectivament del Lluís Canut a l´Esport 3, entrevistaven el Gaby Cairo i el Javi Rodriguez. El primer va ser jugador del Barça d´hoquei, nascut a l´Argentina i parlava un català que ja voldria parlar-lo el nostre ex-president. El segon és jugador del Barça de futbol sala, acaba de guanyar la lliga, és català, de Santa Coloma de Gramanet i parlava castellà. Tinc curiositat per saber què passava pel cap del Gaby Cairo sentint el Javi Rodriguez, nascut i escolaritzat al país, parlant castellà i què passava pel cap del Javi Rodriguez sentint el Gaby Cairo, que té per llengua materna el castellà (i crec que escolaritzat a l´Argentina), parlant un català correctíssim. Efectivament, hi ha moltes coses que encara no entenc...

Eleccions municipals

Tot i que ja han passat uns quants dies des del 22 de maig, un viatge i la feina m´han impedit escriure abans. De fet, el tema encara és actual, perquè encara s´estan perfilant els pactes. Però no vull comentar els resultats ni res d´això.

Mai he fet públic el meu vot. De fet, no sempre he sigut fidel a un partit, tot i que des que tinc dret a vot només he votat a dos partits. Aquest any ha estat diferent, perquè he donat suport públicament a una candidatura, tot i que no els he pogut votar, ja que tot i que visc a Sant Vicenç, encara estic empadronat a Manresa. Però el meu vot va ser pel mateix partit, ERC.

Vaig tenir el plaer de presentar l´acte de final de campanya d´ERC a Sant Vicenç. I dic plaer perquè ho vaig fer acompanyat de la Luciana. Em va fer molta il.lusió compartir amb ella aquesta tasca, tot i que no ho hagués fet si m´ho hagués demanat qualsevol altre partit.

La política està molt desprestigiada. I aquest desprestigi se l´han guanyat a pols tots els partits. Però quan es parla de política municipal, això ja és una altra cosa ben diferent. Generalment, tot i que sempre hi ha excepcions, la gent que s´implica en política municipal és gent que s´estima el poble i s´hi implica per fer-ne un poble millor. Sempre he pensat que estar ficat en política municipal és una manera de fer poble com ho pot ser estar vinculat a qualsevol entitat cultural i/o esportiva. Però la política municipal és una manera molt menys agraida de fer poble. Quan fas les coses malament, òbviament et critiquen, quan fas les coses de la millor manera possible, també et critiquen, i quan fas les coses bé mai et feliciten. Et pots implicar molt en qualsevol tema, que sempre hi haurà qui et criticarà. Conec força gent que ha perdut amistats per culpa de la política. Amics de tota la vida que ara ni es parlen, o que es troben pels carrers del poble i ni es saluden.

Per tot això, tenen la meva admiració. Jo no tindria collons de fer-ho. Jo faig poble d´una manera molt més agraïda. I tenen la meva admiració els que s´hi impliquen siguin del partit que siguin, excepte els del PXC, que aquests tenen uns altres objectius. Parlo de pobles petits o mitjants. Les grans ciutats ja és un altre tema. I també és cert que hi ha excepcions i sempre n´hi haurà que es fiquen en política només per interessos personals.

Malgrat tot, sempre acaba havent-hi pactes que no entenc i que molt em temo que no són gestionats per la gent del poble. Recordo que fa uns anys a Alella governava ERC amb el PP i al Piqué li van fotre molts pals des de Madrid per permetre-ho. Jo no m´atreveixo a valorar-ho ni a criticar-ho perquè no conec la realitat d´Alella. En els pobles els pactes han de ser entre persones i no entre partits