Tot i que ja han passat uns quants dies des del 22 de maig, un viatge i la feina m´han impedit escriure abans. De fet, el tema encara és actual, perquè encara s´estan perfilant els pactes. Però no vull comentar els resultats ni res d´això.
Mai he fet públic el meu vot. De fet, no sempre he sigut fidel a un partit, tot i que des que tinc dret a vot només he votat a dos partits. Aquest any ha estat diferent, perquè he donat suport públicament a una candidatura, tot i que no els he pogut votar, ja que tot i que visc a Sant Vicenç, encara estic empadronat a Manresa. Però el meu vot va ser pel mateix partit, ERC.
Vaig tenir el plaer de presentar l´acte de final de campanya d´ERC a Sant Vicenç. I dic plaer perquè ho vaig fer acompanyat de la Luciana. Em va fer molta il.lusió compartir amb ella aquesta tasca, tot i que no ho hagués fet si m´ho hagués demanat qualsevol altre partit.
La política està molt desprestigiada. I aquest desprestigi se l´han guanyat a pols tots els partits. Però quan es parla de política municipal, això ja és una altra cosa ben diferent. Generalment, tot i que sempre hi ha excepcions, la gent que s´implica en política municipal és gent que s´estima el poble i s´hi implica per fer-ne un poble millor. Sempre he pensat que estar ficat en política municipal és una manera de fer poble com ho pot ser estar vinculat a qualsevol entitat cultural i/o esportiva. Però la política municipal és una manera molt menys agraida de fer poble. Quan fas les coses malament, òbviament et critiquen, quan fas les coses de la millor manera possible, també et critiquen, i quan fas les coses bé mai et feliciten. Et pots implicar molt en qualsevol tema, que sempre hi haurà qui et criticarà. Conec força gent que ha perdut amistats per culpa de la política. Amics de tota la vida que ara ni es parlen, o que es troben pels carrers del poble i ni es saluden.
Per tot això, tenen la meva admiració. Jo no tindria collons de fer-ho. Jo faig poble d´una manera molt més agraïda. I tenen la meva admiració els que s´hi impliquen siguin del partit que siguin, excepte els del PXC, que aquests tenen uns altres objectius. Parlo de pobles petits o mitjants. Les grans ciutats ja és un altre tema. I també és cert que hi ha excepcions i sempre n´hi haurà que es fiquen en política només per interessos personals.
Malgrat tot, sempre acaba havent-hi pactes que no entenc i que molt em temo que no són gestionats per la gent del poble. Recordo que fa uns anys a Alella governava ERC amb el PP i al Piqué li van fotre molts pals des de Madrid per permetre-ho. Jo no m´atreveixo a valorar-ho ni a criticar-ho perquè no conec la realitat d´Alella. En els pobles els pactes han de ser entre persones i no entre partits
dijous, 2 de juny del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
Eleccions
No ha passat ni mig any de les darreres eleccions, que ja en tenim unes altres. La diferència entre una campanya electoral d´eleccions municipals i les altres és que a cada poble veus fotos diferents, i fins i tot, en alguns casos, eslògans diferents.
Des que ha començat la campanya he estat a Manresa, Sant Vicenç, Sallent, Berga, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Castellgalí, Monistrol de Montserrat... i he passat per uns quants pobles més que m´han permès veure infinitat de cares. Però hi una cara que la veig en la majoria de pobles: la del Josep Anglada.
La Plataforma per Catalunya, aquell partit que embruta el nom del meu país i que hauria d´ocupar el lloc de Bildu en els debats sobre la seva legalitat és l´únic partit que incorpora la foto del seu president juntament amb la de l´alcaldable. Suposo que deuen tenir els seus assessors d´imatge que els deuen recomenar que hi surti la seva foto. Al cap i a la fi, dels centenars de cares que he vist aquests dies, la més repetida és la seva. I em dol, i em fa ràbia que creixin. Recordo que vaig veure amb preocupació l´escrutini de les darreres eleccions, on va haver-hi algun moment en que n´assolien tres o quatre. A Manresa ja n´hi ha un, a El Vendrell, quatre, i a Sant Vicenç, on visc (tot i que no hi voto, ja que segueixo empadronat a Manresa), és la primera vegada que es presenten, però en les eleccions autonòmiques van treure un 6% dels vots, cosa que segurament els donaria un regidor. En els pobles petits (Sant Vicenç té 13 regidors), un sol regidor pot ser molt decisiu i esverar molt el galliner. A Sant Vicenç ja va passar fa uns anys quan, governant ERC en coalició amb CIU (crec que en tenien 4 i 3, respectivament), un regidor d´Unió va desfer el pacte i es va unir als 5 del PSC i al solitari del PP per tornar l´alcaldia als socialites (les xifres les estic dient de memòria, però crec que eren aquestes).
Confio, però, que si els de PXC treuen un o més regidors, tots els altres partits els ignoraran a l´hora de fer pactes. A Sant Vicenç presenten d´alcaldable la persona que "ajuda" el mossèn. Una vegada més, i ja en són moltes, el bisbat mira cap una altra banda. Penós
Des que ha començat la campanya he estat a Manresa, Sant Vicenç, Sallent, Berga, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Castellgalí, Monistrol de Montserrat... i he passat per uns quants pobles més que m´han permès veure infinitat de cares. Però hi una cara que la veig en la majoria de pobles: la del Josep Anglada.
La Plataforma per Catalunya, aquell partit que embruta el nom del meu país i que hauria d´ocupar el lloc de Bildu en els debats sobre la seva legalitat és l´únic partit que incorpora la foto del seu president juntament amb la de l´alcaldable. Suposo que deuen tenir els seus assessors d´imatge que els deuen recomenar que hi surti la seva foto. Al cap i a la fi, dels centenars de cares que he vist aquests dies, la més repetida és la seva. I em dol, i em fa ràbia que creixin. Recordo que vaig veure amb preocupació l´escrutini de les darreres eleccions, on va haver-hi algun moment en que n´assolien tres o quatre. A Manresa ja n´hi ha un, a El Vendrell, quatre, i a Sant Vicenç, on visc (tot i que no hi voto, ja que segueixo empadronat a Manresa), és la primera vegada que es presenten, però en les eleccions autonòmiques van treure un 6% dels vots, cosa que segurament els donaria un regidor. En els pobles petits (Sant Vicenç té 13 regidors), un sol regidor pot ser molt decisiu i esverar molt el galliner. A Sant Vicenç ja va passar fa uns anys quan, governant ERC en coalició amb CIU (crec que en tenien 4 i 3, respectivament), un regidor d´Unió va desfer el pacte i es va unir als 5 del PSC i al solitari del PP per tornar l´alcaldia als socialites (les xifres les estic dient de memòria, però crec que eren aquestes).
Confio, però, que si els de PXC treuen un o més regidors, tots els altres partits els ignoraran a l´hora de fer pactes. A Sant Vicenç presenten d´alcaldable la persona que "ajuda" el mossèn. Una vegada més, i ja en són moltes, el bisbat mira cap una altra banda. Penós
divendres, 8 d’abril del 2011
Canallades
Ahir vaig anar a la presentació del llibre "Canallades" de la Raquel Garcia Ulldemolins. Va ser un dia de retrobament amb gent que feia molts anys que no veia i també de coneixences interessants.
Feia més de deu anys que no veia la Raquel, i diria que encara més que no veia l´Helena, la seva germana, que ja té dues "canalles". De fet, el llibre està bastant inspirat en l´Ot, el fill gran de l´Helena i nebot de la Raquel. També em vaig retrobar amb l´Alba i el Genís Sinca. El Genís també feia més de deu anys que no el veia, des de l´últim sopar que vam fer a Barcelona la colla que vam anar a Anglaterra a finals dels 80. Ell era el monitor, i ahir em recordava que només tenia 19 anys. Recordo que en aquell sopar vam demanar de postres pa amb vi i sucre, però no era com me´l feia la iaia Nèlida, que feia regalimar el vi sobre el pa com si fos oli, sino que era una llesca de pa totalment amarada de vi negre, que si repeties no podies agafar el cotxe. A l´Alba la vaig veure fa poc per Manresa, ja que tot i que viuen a Barcelona, són manresans i els pares encara hi viuen. Em va fer molta il.lusió retrobar-me amb tots quatre i recordar vells, i bells temps.
També em va fer molta il.lusió conèixer la Victòria Cardona, de qui n´havia sentit a parlar molt. Va ser un plaer conèixer-la i sentir-la parlar (va fer la presentació del llibre). A ella li va fer il.lusió conèixer un altre familiar de la Pili, que segons ella era la seva millor amiga. Feia posar la pell de gallina com parlava de la Pili i com va sentir la seva pèrdua. Ella la va empènyer a escriure el seu primer llibre. Té 74 anys, però una vitalitat que ja la voldria molta gent molt més jove.
Vaig estar tot el dia rumiant si baixar a Barcelona a veure la presentació, ja que això volia dir plegar abans de la feina i arribar tard a casa, quan el Julià ja estaria dormint. Finalment em vaig decidir i va valer la pena, perquè a part de tot el que he explicat, també em va permetre poder compartir força estona amb el Jordi Guinart, que és l´editor del llibre, sense haver de parlar de feina o de teatre.
Quan vaig saber que el Jordi i la Raquel es coneixien vaig pensar que era molta casualitat. Ella és de la Colònia Güell (ignoro si encara viu allà), ell és un barceloní resident a Moià i jo manresà resident a Sant Vicenç i tots tres ens coneixiem per separat i per motius ben diferents. Realment som un país petit.
Feia més de deu anys que no veia la Raquel, i diria que encara més que no veia l´Helena, la seva germana, que ja té dues "canalles". De fet, el llibre està bastant inspirat en l´Ot, el fill gran de l´Helena i nebot de la Raquel. També em vaig retrobar amb l´Alba i el Genís Sinca. El Genís també feia més de deu anys que no el veia, des de l´últim sopar que vam fer a Barcelona la colla que vam anar a Anglaterra a finals dels 80. Ell era el monitor, i ahir em recordava que només tenia 19 anys. Recordo que en aquell sopar vam demanar de postres pa amb vi i sucre, però no era com me´l feia la iaia Nèlida, que feia regalimar el vi sobre el pa com si fos oli, sino que era una llesca de pa totalment amarada de vi negre, que si repeties no podies agafar el cotxe. A l´Alba la vaig veure fa poc per Manresa, ja que tot i que viuen a Barcelona, són manresans i els pares encara hi viuen. Em va fer molta il.lusió retrobar-me amb tots quatre i recordar vells, i bells temps.
També em va fer molta il.lusió conèixer la Victòria Cardona, de qui n´havia sentit a parlar molt. Va ser un plaer conèixer-la i sentir-la parlar (va fer la presentació del llibre). A ella li va fer il.lusió conèixer un altre familiar de la Pili, que segons ella era la seva millor amiga. Feia posar la pell de gallina com parlava de la Pili i com va sentir la seva pèrdua. Ella la va empènyer a escriure el seu primer llibre. Té 74 anys, però una vitalitat que ja la voldria molta gent molt més jove.
Vaig estar tot el dia rumiant si baixar a Barcelona a veure la presentació, ja que això volia dir plegar abans de la feina i arribar tard a casa, quan el Julià ja estaria dormint. Finalment em vaig decidir i va valer la pena, perquè a part de tot el que he explicat, també em va permetre poder compartir força estona amb el Jordi Guinart, que és l´editor del llibre, sense haver de parlar de feina o de teatre.
Quan vaig saber que el Jordi i la Raquel es coneixien vaig pensar que era molta casualitat. Ella és de la Colònia Güell (ignoro si encara viu allà), ell és un barceloní resident a Moià i jo manresà resident a Sant Vicenç i tots tres ens coneixiem per separat i per motius ben diferents. Realment som un país petit.
divendres, 25 de març del 2011
Tens pupa ? Per què ?
El Julià ja fa un temps que comença a preguntar per què contínuament. Moltes vegades em deixa descol.locat, perque ni jo mateix sé el per què de les coses. I d´altres, la resposta que li pugui donar és difícil que a la seva edat la pugui entendre. Però moltes altres vegades la pregunta és divertida i em fa riure.
Fa un mes em van operar. Res greu, tot i que la recuperació ha sigut més lenta del que en principi esperava. I el Julià també es preguntava per què estava fent repòs i per què tenia una "pupa". I m´hi volia fer un petó, perque és el que li fem a ell quan s´ha fet mal. El primer cop que em va dir "Papa, tens pupa ? Per què ?", vaig reflexionar molt sobre la pregunta. La meva era una "pupa" sense importància, que amb cirurgia s´arreglava. Però darrerament, en l´últim any o any i mig, he conegut molts casos de gent que ha patit una "pupa" molt més greu que la meva. Una malaltia que, en molts casos, no ha tingut remei. Si començo a comptar, en un any i mig he conegut unes vuit o deu persones que han mort de càncer. Amb la majoria no hi tenia una relació molt fluida i em tocaven molt de lluny, però eren de la meva generació i, poc o molt, et toca. D´altres eren més grans, però no prou perquè ens haguessin de deixar tan aviat. La mort que més he sentit, i amb diferència, és la de la Pili, ja en vaig parlar en un altre post.
Quan vaig "patir" aquesta malaltia més d´aprop va ser quan li van detectar al pare. Però ell va tenir la sort que molts altres no han tingut. Ara ha fet 11 anys que el van operar i porta una vida completament normal.
Però sobre aquest tema hi ha molts "per què" que no tenen resposta. Per què tants casos ? Per què tan joves ? Per què tan fulminants ?
Sempre he sentit a dir que tota la vida hi ha hagut casos de càncer, però que ara la gent viu més anys i per això en surten tants. Doncs no, a mi no m´enganyen, ara n´hi ha molts més, de casos. Moltíssims més. Per què ?
Fa un mes em van operar. Res greu, tot i que la recuperació ha sigut més lenta del que en principi esperava. I el Julià també es preguntava per què estava fent repòs i per què tenia una "pupa". I m´hi volia fer un petó, perque és el que li fem a ell quan s´ha fet mal. El primer cop que em va dir "Papa, tens pupa ? Per què ?", vaig reflexionar molt sobre la pregunta. La meva era una "pupa" sense importància, que amb cirurgia s´arreglava. Però darrerament, en l´últim any o any i mig, he conegut molts casos de gent que ha patit una "pupa" molt més greu que la meva. Una malaltia que, en molts casos, no ha tingut remei. Si començo a comptar, en un any i mig he conegut unes vuit o deu persones que han mort de càncer. Amb la majoria no hi tenia una relació molt fluida i em tocaven molt de lluny, però eren de la meva generació i, poc o molt, et toca. D´altres eren més grans, però no prou perquè ens haguessin de deixar tan aviat. La mort que més he sentit, i amb diferència, és la de la Pili, ja en vaig parlar en un altre post.
Quan vaig "patir" aquesta malaltia més d´aprop va ser quan li van detectar al pare. Però ell va tenir la sort que molts altres no han tingut. Ara ha fet 11 anys que el van operar i porta una vida completament normal.
Però sobre aquest tema hi ha molts "per què" que no tenen resposta. Per què tants casos ? Per què tan joves ? Per què tan fulminants ?
Sempre he sentit a dir que tota la vida hi ha hagut casos de càncer, però que ara la gent viu més anys i per això en surten tants. Doncs no, a mi no m´enganyen, ara n´hi ha molts més, de casos. Moltíssims més. Per què ?
divendres, 11 de febrer del 2011
El mòbil
Com la majoria de mortals, ja fa uns quants anys que tinc mòbil. Al principi no n´era partidari, creia que estar localitzable a tothora no havia de ser bo, però amb el temps t´adones que, si se´n fa un bon ús, és molt pràctic, i, a més, segur. El problema és que moltes vegades no se´n fa un bon ús i l´únic que fem és engreixar els comptes corrents dels operadors amb trucades inútils. La típica trucada "estic venint, en cinc minuts arribo". Hi ha gent que es gasta fortunes amb el mòbil.
Reconec que des que vaig tenir el pare malalt, em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, però abans moltes vegades el deixava al cotxe i l´utilitzava només com un element més de seguretat. Si tens un entrebanc amb el cotxe, pots trucar de seguida. Però des que em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, i d´això ja fa uns deu anys, que forma part de les meves butxaques com la cartera o les claus. Això sí, no el faig servir massa.
La setmana passada, havia d´anar a buscar un medicament per la sogra a la farmàcia. Vaig amb la recepta i veig que la farmàcia de guàrdia és al Pont de Vilomara. Que un poble com Sant Vicenç tingui quatre farmàcies i no n´hi hagi sempre una de guàrdia és una cosa que no puc entendre. Però aquest ja és un altre tema. Decideixo trucar a casa per dir que he d´anar al Pont de Vilomara perquè no pateixin si trigo una mica. I m´adono que no porto el mòbil. No em passa mai, però penso que per anar a la farmàcia del Pont de Vilomara no em cal el mòbil i confio en trigar poc perquè a casa no pateixin. Agafo el cotxe i m´arribo al Pont. I quan arribo a la farmàcia, em trobo amb la sorpresa que hi ha un rètol que diu "Truqueu al 6XXXXXXX". Fantàstic !!! Un dia que em deixo el mòbil i el necessito de veritat. Llei de Murphy. De vegades penso que Murphy es va inspirar en mi. Se´m va quedar cara d´idiota. Vaig rumiar si buscar un telèfon públic (cada vegada n´hi ha menys i el Pont de Vilomara no el conec gaire) o esperar que vingués algun altre client. Al final va venir una noia i problema resolt.
Reconec que des que vaig tenir el pare malalt, em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, però abans moltes vegades el deixava al cotxe i l´utilitzava només com un element més de seguretat. Si tens un entrebanc amb el cotxe, pots trucar de seguida. Però des que em vaig acostumar a dur-lo sempre a sobre, i d´això ja fa uns deu anys, que forma part de les meves butxaques com la cartera o les claus. Això sí, no el faig servir massa.
La setmana passada, havia d´anar a buscar un medicament per la sogra a la farmàcia. Vaig amb la recepta i veig que la farmàcia de guàrdia és al Pont de Vilomara. Que un poble com Sant Vicenç tingui quatre farmàcies i no n´hi hagi sempre una de guàrdia és una cosa que no puc entendre. Però aquest ja és un altre tema. Decideixo trucar a casa per dir que he d´anar al Pont de Vilomara perquè no pateixin si trigo una mica. I m´adono que no porto el mòbil. No em passa mai, però penso que per anar a la farmàcia del Pont de Vilomara no em cal el mòbil i confio en trigar poc perquè a casa no pateixin. Agafo el cotxe i m´arribo al Pont. I quan arribo a la farmàcia, em trobo amb la sorpresa que hi ha un rètol que diu "Truqueu al 6XXXXXXX". Fantàstic !!! Un dia que em deixo el mòbil i el necessito de veritat. Llei de Murphy. De vegades penso que Murphy es va inspirar en mi. Se´m va quedar cara d´idiota. Vaig rumiar si buscar un telèfon públic (cada vegada n´hi ha menys i el Pont de Vilomara no el conec gaire) o esperar que vingués algun altre client. Al final va venir una noia i problema resolt.
divendres, 7 de gener del 2011
Quan duren les festes de Nadal ?
El 7 de gener deu ser considerat el dia oficial de la fi de les festes de Nadal, encara que això deu dependre de com s´escau aquesta data en el calendari. Demà farem l´última representació d´Els Pastorets, tot i que això no vol dir res, ja que a molts llocs allarguen les representacions durant tot el mes de gener. I fins i tot algunes escoles avui ja fan classe.
Sempre he detestat les festes de Nadal, la gent que em coneix sap que penso que en aquestes dates es concentra més dosi d´hipocresia que en la resta de l´any, però quan un és pare veu les coses d´una altra manera, i la il.lusió de veure el teu fill veient passar els reis mags, obrir els regals que els reis han portat, a casa, a casa els tiets, a casa l´avi, a casa la iaia (això de tenir els avis separats també és un "txollu" per la canalla), et fa pensar menys en aquesta actitut hipòcrita de molta gent.
Aquest és el primer any que el Julià ha pogut gaudir de les festes de Nadal, tot i que crec que a partir de l´any vinent les gaudirà encara més. Suposo que quan sigui gran recordarà aquestes dates amb nostàlgia, però a mi m´agradava més com vivíem abans les festes, encara que la meva familia d´ara (la que jo he format) és diferent que la familia que van formar els meus pares. A casa mai havia passat el Pare Noel, però com que a Argentina sí que passava, doncs ara a casa també passa. I el caga tió, quan jo era un nen, només cagava llaminadures, monedes de xocolata i cigarrets de xocolata, i no joguines.
Abans sempre seguíem una rutina, i a mi m´encantava. No existia la Nit de Nadal, a Catalunya no s´acostuma a celebrar i per nosaltres no era una nit especial, però el dia de Nadal sí, recordo que cagàvem el tió a casa l´avi Mingo i la iaia Nèlida. I la nit de reis sempre obríem els regals quan tornàvem de la cavalcada, tant els de casa, com els de casa l´avi Mingo i els de la tieta Dolors. I l´endemà, a casa l´avi Albert i la iaia Carme, i més antigament fins i tot a casa la iaia Teresa (la besàvia). Ara, cada any fem una cosa diferent, i això fa que per mi no tingui tanta màgia, i temo que els records que en tindrà el Julià també seran confosos.
El que m´agradaria saber és que si el dia 7 de gener és la data en que es consideren acabades les festes de Nadal, quina és la data d´inici ? No trobo normal que el mes de novembre ja hi hagi molts carrers i botigues il.luminats.
Sempre he detestat les festes de Nadal, la gent que em coneix sap que penso que en aquestes dates es concentra més dosi d´hipocresia que en la resta de l´any, però quan un és pare veu les coses d´una altra manera, i la il.lusió de veure el teu fill veient passar els reis mags, obrir els regals que els reis han portat, a casa, a casa els tiets, a casa l´avi, a casa la iaia (això de tenir els avis separats també és un "txollu" per la canalla), et fa pensar menys en aquesta actitut hipòcrita de molta gent.
Aquest és el primer any que el Julià ha pogut gaudir de les festes de Nadal, tot i que crec que a partir de l´any vinent les gaudirà encara més. Suposo que quan sigui gran recordarà aquestes dates amb nostàlgia, però a mi m´agradava més com vivíem abans les festes, encara que la meva familia d´ara (la que jo he format) és diferent que la familia que van formar els meus pares. A casa mai havia passat el Pare Noel, però com que a Argentina sí que passava, doncs ara a casa també passa. I el caga tió, quan jo era un nen, només cagava llaminadures, monedes de xocolata i cigarrets de xocolata, i no joguines.
Abans sempre seguíem una rutina, i a mi m´encantava. No existia la Nit de Nadal, a Catalunya no s´acostuma a celebrar i per nosaltres no era una nit especial, però el dia de Nadal sí, recordo que cagàvem el tió a casa l´avi Mingo i la iaia Nèlida. I la nit de reis sempre obríem els regals quan tornàvem de la cavalcada, tant els de casa, com els de casa l´avi Mingo i els de la tieta Dolors. I l´endemà, a casa l´avi Albert i la iaia Carme, i més antigament fins i tot a casa la iaia Teresa (la besàvia). Ara, cada any fem una cosa diferent, i això fa que per mi no tingui tanta màgia, i temo que els records que en tindrà el Julià també seran confosos.
El que m´agradaria saber és que si el dia 7 de gener és la data en que es consideren acabades les festes de Nadal, quina és la data d´inici ? No trobo normal que el mes de novembre ja hi hagi molts carrers i botigues il.luminats.
dijous, 23 de desembre del 2010
2 anyets !!! (Que lluny que queda el que vam patir !!!)
(Aquest post el vaig començar la nit del 21 al 22 i l´acabo avui, dia 23. He estat malalt i l´he anat fent com he pogut. El seu contingut no té res a veure amb el que volia que fos inicialment. Volia explicar les vivències d´aquests primers dos anys de vida del Julià, i me n´he anat pels "Cerros de Úbeda" explicant tot el que vam passar al principi de l´embaràs i els problemes posteriors que va tenir al Luciana)
Demà (bé, ja és un quart d´una, o sigui que ja és avui) el Julià compleix dos anys.
El dia 22 de desembre és un dia en que molta gent està pendent de la loteria de Nadal. Recordo que mentre era a la sala d´espera hi havia gent amb l´auricular a l´orella escoltant la ràdio per saber quin era el número premiat amb la grossa (amb "el gordu", com diu la majoria). A mi la veritat és que tant me fotia, estava fet un flam.
Recordo que estava nerviós, m´acompanyava la mare, i a primera hora també hi havia el Guillermo, i m´aixecava sovint de la cadira, a estirar les cames, a fumar, i sobretot, a repassar mentalment el patiment que van suposar els primers mesos d´embaràs. Primer, quan ens van dir que havíem perdut el fill, doncs bé, és una cosa que saps que pot passar, de fet en conec força casos. Això ens ho van dir al CAP i ens van enviar a Sant Joan de Déu per fer-li un raspat a la Luciana. La doctora se la va mirar amb un ecògraf i ens va dir "deixa´m-ho mirar en un altre més precís". I ens van enviar en una altra sala, on la van tornar a mirar, i la doctora ens va dir: "jo m´esperaria una setmana, no hi teniu res a perdre. És que veig una cosa, que segurament no és res més que un vas dilatador (o alguna cosa així, va dir), però jo m´esperaria una setmana, no sigui que fos un altre embrió". I la cosa va quedar així.
No ens vam fer il.lusions, almenys de portes enfora. Reconec que jo, malgrat que no li vaig arribar a dir a la Luciana, tenia una petita esperança, però ella ho donava més per perdut. I, evidentment, aquell va ser un dia trist. I recordant allò em ve el cap, anant més enrera en el temps, com la Luciana em va donar la notícia del seu embaràs: per telèfon, ja que jo estava a Amsterdam. I vaig tenir una sensació molt extranya, perquè el que més desitjava en aquell moment era compartir la meva alegria amb ella, abraçar-la amb totes les meves forces, i la tenia a més de 1500 km. de distància.
A cap d´una setmana vam tornar a Sant Joan de Déu, ens va atendre la mateixa doctora, i ens va donar l´alegria que, efectivament, aquella cosa extranya que veia, era un altre embrió. Evidentment, va ser una bona notícia, però tot i així ens ho vam prendre amb precaució, ja que hi havia risc d´avortament. La Luciana m´ha dit moltes vegades que hi pensa, que pensa com hauria sigut tenir bessons, sobretot quan en veu, ja que n´hi ha molts (sense anar més lluny, el Jan i la Martina). Jo, la veritat, és que no hi penso massa (només quan m´ho recorda ella), la cosa va anar així, i amb tot el que estic vivint amb el Julià, no penso gens en com hagués sigut si els dos haguessin sobreviscut.
Després d´aquest primer ensurt, la resta de l´embaràs va anar bé, i el part, aparentment, també. I els problemes van venir després, quan el Julià només tenia deu dies. Però els problemes no els va tenir ell, els va tenir la Luciana. Ella sempre diu que sort que qui va patir físicament va ser ella, i no ell. I jo, egoistament, també ho penso. No oblidaré mai el dia que em va trucar la Yvonne per dir-me que la Luciana no es trobava bé, vaig venir de seguida a casa, i me la vaig trobar al terra del lavabo, plorant, en un bany de sang. Sort que ja havíen avisat l´ambulància. Em vaig espantar molt. A casa, els tres nens ploraven desconsolats, la Milena xisclava, el Guillermo va marxar amb ella a l´ambulància, la Yvonne es va quedar a casa amb la canalla, acompanyada del Roman i la Susanna, que es van portar de conya, quedant-se a fer-los costat malgrat que ja era tard i que anaven amb l´Alícia, que no tindria ni tres anys i jo vaig agafar el Julià i amb el cotxe ens dirigiem a l´hospital. Vaig córrer com si fos jo el que portava l´ambulància. El Julià plorava fins que es va quedar adormit. Vaig aparcar malament per no perdre més temps, i sort que ho vaig fer així, perquè sino quan hagués arribat la Luciana ja estaria al quiròfan. El metge va dir que havia d´entrar urgentment al quiròfan i les hores posteriors van ser un calvari. Fins a quarts de tres de la matinada no em van dir res, el Guillermo va marxar i va venir la Nèlida a fer-me companyia. Em van deixar un bressol pel Julià i jo no podia fer res més que esperar i donar-li el biberó al Julià cada vegada que es despertava.
Finalment em van avisar, vam poder entrar a veure la Luciana i el Julià es va poder quedar amb ella tota la nit. A ella li van assignar una habitació on em van dir que m´hi podia quedar jo. Em vaig estirar una estona a la cadira, però patia perquè hi havia una senyora en aquella habitació i vaig pensar que si es despertava i em veia allà s´espantaria. Ves quina ximpleria, però vaig sortir-ne i em vaig passar la nit passejant.
Vam passar els reis a l´hospital, després li van donar l´alta sense saber encara què tenia (encara amb la sonda posada) i finalment, amb l´ajuda de la Montse, la va visitar un altre metge que ens va dir que no hi havia més remei que operar, i que, a més, s´havia d´esperar. Finalment la van operar a Terrassa a finals de febrer, i encara va haver de portar la sonda un mes més. Un calvari, vaja. Va ser dur, però a mi em dona la sensació que fa molt temps d´això, i no fa ni dos anys.
Aquest any hi he pensat més que quan va fer un any. I amb la Luciana n´hem parlat, cosa que feia temps que no féiem. I tot i que vam patir molt, ella físicament i emocional, i jo emocionalment, el fet de poder gaudir del Julià, i que tot aquest patiment fos conseqüència del seu naixament, ens fa pensar que va valdre la pena.
Demà (bé, ja és un quart d´una, o sigui que ja és avui) el Julià compleix dos anys.
El dia 22 de desembre és un dia en que molta gent està pendent de la loteria de Nadal. Recordo que mentre era a la sala d´espera hi havia gent amb l´auricular a l´orella escoltant la ràdio per saber quin era el número premiat amb la grossa (amb "el gordu", com diu la majoria). A mi la veritat és que tant me fotia, estava fet un flam.
Recordo que estava nerviós, m´acompanyava la mare, i a primera hora també hi havia el Guillermo, i m´aixecava sovint de la cadira, a estirar les cames, a fumar, i sobretot, a repassar mentalment el patiment que van suposar els primers mesos d´embaràs. Primer, quan ens van dir que havíem perdut el fill, doncs bé, és una cosa que saps que pot passar, de fet en conec força casos. Això ens ho van dir al CAP i ens van enviar a Sant Joan de Déu per fer-li un raspat a la Luciana. La doctora se la va mirar amb un ecògraf i ens va dir "deixa´m-ho mirar en un altre més precís". I ens van enviar en una altra sala, on la van tornar a mirar, i la doctora ens va dir: "jo m´esperaria una setmana, no hi teniu res a perdre. És que veig una cosa, que segurament no és res més que un vas dilatador (o alguna cosa així, va dir), però jo m´esperaria una setmana, no sigui que fos un altre embrió". I la cosa va quedar així.
No ens vam fer il.lusions, almenys de portes enfora. Reconec que jo, malgrat que no li vaig arribar a dir a la Luciana, tenia una petita esperança, però ella ho donava més per perdut. I, evidentment, aquell va ser un dia trist. I recordant allò em ve el cap, anant més enrera en el temps, com la Luciana em va donar la notícia del seu embaràs: per telèfon, ja que jo estava a Amsterdam. I vaig tenir una sensació molt extranya, perquè el que més desitjava en aquell moment era compartir la meva alegria amb ella, abraçar-la amb totes les meves forces, i la tenia a més de 1500 km. de distància.
A cap d´una setmana vam tornar a Sant Joan de Déu, ens va atendre la mateixa doctora, i ens va donar l´alegria que, efectivament, aquella cosa extranya que veia, era un altre embrió. Evidentment, va ser una bona notícia, però tot i així ens ho vam prendre amb precaució, ja que hi havia risc d´avortament. La Luciana m´ha dit moltes vegades que hi pensa, que pensa com hauria sigut tenir bessons, sobretot quan en veu, ja que n´hi ha molts (sense anar més lluny, el Jan i la Martina). Jo, la veritat, és que no hi penso massa (només quan m´ho recorda ella), la cosa va anar així, i amb tot el que estic vivint amb el Julià, no penso gens en com hagués sigut si els dos haguessin sobreviscut.
Després d´aquest primer ensurt, la resta de l´embaràs va anar bé, i el part, aparentment, també. I els problemes van venir després, quan el Julià només tenia deu dies. Però els problemes no els va tenir ell, els va tenir la Luciana. Ella sempre diu que sort que qui va patir físicament va ser ella, i no ell. I jo, egoistament, també ho penso. No oblidaré mai el dia que em va trucar la Yvonne per dir-me que la Luciana no es trobava bé, vaig venir de seguida a casa, i me la vaig trobar al terra del lavabo, plorant, en un bany de sang. Sort que ja havíen avisat l´ambulància. Em vaig espantar molt. A casa, els tres nens ploraven desconsolats, la Milena xisclava, el Guillermo va marxar amb ella a l´ambulància, la Yvonne es va quedar a casa amb la canalla, acompanyada del Roman i la Susanna, que es van portar de conya, quedant-se a fer-los costat malgrat que ja era tard i que anaven amb l´Alícia, que no tindria ni tres anys i jo vaig agafar el Julià i amb el cotxe ens dirigiem a l´hospital. Vaig córrer com si fos jo el que portava l´ambulància. El Julià plorava fins que es va quedar adormit. Vaig aparcar malament per no perdre més temps, i sort que ho vaig fer així, perquè sino quan hagués arribat la Luciana ja estaria al quiròfan. El metge va dir que havia d´entrar urgentment al quiròfan i les hores posteriors van ser un calvari. Fins a quarts de tres de la matinada no em van dir res, el Guillermo va marxar i va venir la Nèlida a fer-me companyia. Em van deixar un bressol pel Julià i jo no podia fer res més que esperar i donar-li el biberó al Julià cada vegada que es despertava.
Finalment em van avisar, vam poder entrar a veure la Luciana i el Julià es va poder quedar amb ella tota la nit. A ella li van assignar una habitació on em van dir que m´hi podia quedar jo. Em vaig estirar una estona a la cadira, però patia perquè hi havia una senyora en aquella habitació i vaig pensar que si es despertava i em veia allà s´espantaria. Ves quina ximpleria, però vaig sortir-ne i em vaig passar la nit passejant.
Vam passar els reis a l´hospital, després li van donar l´alta sense saber encara què tenia (encara amb la sonda posada) i finalment, amb l´ajuda de la Montse, la va visitar un altre metge que ens va dir que no hi havia més remei que operar, i que, a més, s´havia d´esperar. Finalment la van operar a Terrassa a finals de febrer, i encara va haver de portar la sonda un mes més. Un calvari, vaja. Va ser dur, però a mi em dona la sensació que fa molt temps d´això, i no fa ni dos anys.
Aquest any hi he pensat més que quan va fer un any. I amb la Luciana n´hem parlat, cosa que feia temps que no féiem. I tot i que vam patir molt, ella físicament i emocional, i jo emocionalment, el fet de poder gaudir del Julià, i que tot aquest patiment fos conseqüència del seu naixament, ens fa pensar que va valdre la pena.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)