Hipocresia

No sé si és que m´hi fixo més, perquè llegeixo més, per les xarxes socials o per què, però detecto cada vegada més hipocresia en la gent.

- Gent que es creu solidària perquè ha vist el documental Astral i et titlla d´insolidari si no l´has vist o preferies veure Operación Triunfo a la mateixa hora (que no és el meu cas, però si ho fos, què ?), com si veient-lo ja haguéssis arreglat el món.

- Gent que critica que segueixis el futbol perquè els futbolistes cobren una millonada i és una vergonya perquè hi ha gent que passa gana. I després van al cinema a veure actors i actrius que cobren tant o més que els futbolistes.

- Gent que quan hi ha un atemptat a París o Niça critica (segurament amb raó) que se´n parli molt quan cada dia hi ha atemptats a tot al món i no se´n parla tant, i només recorden que cada dia hi ha atemptats a tot el món....quan passen a París o Niça.

- Gent que critica que alguns establiments obrin en diumenge... i compren en diumenge.

- Gent que critica que donin el Nobel de Literatura a Bob Dylan, i no poden dir res dels anteriors guanyadors...perquè no tenen ni idea de qui són.

- Gent que critica quan s´homenatja algú quan s´ha mort, dient que s´hauria d´haver fet en vida...però en vida mai ho van demanar.

- Gent que critica unes tradicions (que no fan mal a ningú), però t´exigeix que respectis les "seves" tradicions

- Gent que critica un text amb faltes d´ortografia...fent faltes d´ortografia (no es pot ser més ridícul)

- Gent que critica que algú no parli del tot bé una llengua que no és la seva, quan amb prou feines només parlen una llengua

- Gent que et critica quan et gastes 15 euros per tornar en taxi a casa quan ells se n´han gastat 50 en cubates.


En fi, gent que ho critica tot, com jo ara ;-) Procureu ser més feliços.

(Aquesta llista pot ser molt i molt més llarga. Algú m´ajuda ?)

Abans que res...nens

Els nens i nenes han de ser, abans que res, nens i nenes. Ni estrelles, ni prínceps, ni princeses, ni cracs.

Cada vegada hi ha més programes de televisió on els nens són els protagonistes. Nens que ensenyen les seves habilitats cantant, ballant o fent el que sigui. Nens i nenes que deixen l´anonimat i passen a ser reconeguts i idolatrats allà on van. Possiblement a aquests nens els preparen per assumir que potser no guanyaran, remarcant que l´important és "haver arribat fins aquí". Però estan preparats per passar de l´anonimat al reconeixement, i, sobretot, del reconeixement a l´anonimat ? Tinc els meus dubtes, i no pas perquè els pares no ho estiguin fent bé, sino simplement perquè són nens, i hi ha processos pels quals és impossible que estiguin preparats. Una cosa és que tinguin assumit que és molt difícil "guanyar" o "arribar a dalt", i una altra molt més díficil d´assimilar  és passar de ser idolatrat a ser, simplement, un més.

Algunes vegades, a les xarxes socials, critico i fins i tot insulto qui crec que s´ho mereix. No he de demanar disculpes a ningú, cadascú fa amb els seus perfils el que vol i si insulto a algú és perquè crec que s´ho mereix. Que hauria de mesurar les meves paraules ? Potser sí, però davant de coses que m´indignen, em costa mossegar-me la llengua. Però el que no faré mai, és menysprear, burlar-me o insultar un nen o una nena, sigui la Princesa d´Astúries, el fill del Rajoy o qualsevol altra criatura perquè, per damunt de tot, són això, criatures.

Es pot criticar la monarquia, es pot criticar els diners que té assignats la Princesa d´Astúries (que a més paguem entre tots) i la monarquia en general, però deixeu la nena en pau, que prou pena té venint d´on ve.

Samarretes

Hi ha pobles i ciutats on hi ha ordenances que prohibeixen anar pel carrer sense samarreta. Em sembla bé. Crec que hauria de ser així a tot arreu. Puc entendre que passegis pel passeig marítim d´una platja sense samarreta. El que no entenc és que la gent entri a llocs públics sense samarreta. Independentement que tinguis un cos escultural o bé un cos desproporcionat i pelut. És qüestió d´higiene i educació.

Aquestes vacances he estat a diversos llocs. En un McDonalds d´un poble de la costa (no m´agraden aquests tipus d´establiment, però tenir nens vol dir que no sempre pots triar on vols menjar) entrava gent sense samarreta i ningú els deia res.

Una vegada, a Monistrol de Montserrat, buscant un lloc per dinar, vam veure un lloc que ens va semblar que estava bé, però vam desistir perquè a la terrassa hi havia dos nois sense samarreta. Potser sóc molt maniàtic o m´estic fotent gran, però només això ja és motiu per no quedar-me al lloc.

O llocs on es fa cua, ja sigui per comprar un gelat, per sortir o entrar d´un lloc turístic, on sempre hi ha gent que té pressa i empeny per darrera (no sé quin collons de pressa ha de tenir la gent que està de vacances), sempre acabes topant amb el de davant. I si aquest o aquesta no porta samarreta...doncs a mi em fa angúnia, què voleu que us digui.

Sobre les samarretes horribles que porta segons qui, no en parlaré. Però almenys porten samarreta

Ús del facebook

Fa uns dies em vaig trobar un antic company d´escola a qui feia un temps que no veia i vam estar xerrant una estona sobre els típics temes de conversa amb algú amb qui fa temps que no et veus. Com va tot, què tal la familia... Un dels temes que vam tocar va ser el Facebook. Amb molts companys d´escola no hi tinc gens de contacte i el que poc que sé d´ells és per la seva activitat al Facebook. No és exactament el cas de l´Enric, ja que tot i que ens veiem molt poc, desde tota la vida, almenys un cop l´any, ens hem posat en contacte per felicitar-nos l´aniversari, ja que ens portem un mes just.

Doncs bé, vam parlar de l´ús que fa del Facebook la gent que coneixem. Que si potser escriuen massa, que si potser diuen coses que no tocaria, que si patatim, que si patatam...i al final vam arribar a la mateixa conclusió: cadascú fa servir el SEU Facebook com li dona la gana.

Jo hi tinc més de 400 amics i sempre he pensat que n´hi tinc massa. Però mai he bloquejat ningú. Entre la gent que hi tinc hi ha de tot: familia, amics, coneguts, antics companys d´escola, gent que només conec de vista, i potser fins i tot algú que no conec. Al principi tenia tendència a acceptar qualsevol sol.licitut d´amistat, i sempre se te´n colava algun que no coneixia.

Jo no tinc un criteri definit quan poso algun comentari al Facebook. Intento, aixó sí, no ser molt pesat, encara que potser algun dia puc fer més d´un comentari. Però també puc estar dies sense escriure res. Algunes vegades penjo fotos del Julià o poso algun comentari d´alguna conversa divertida amb ell. O puc comentar sobre qualsevol tema d´actualitat, o no. O posar un enllaç a una noticia amb un comentari o penjar una foto divertida que he vist en algun lloc.

Sí que és cert que sovint faig servir l´ironia. El problema és quan hi ha gent que no sap distingir quan un comentari és irònic i quan no. Encara que, ben mirat, potser això és culpa meva.

Però hi ha una cosa que sí la tinc clara. Si comencés ara el meva aventura al Facebook, tindria molts menys "amics".

5 anys

Ahir vam celebrar el cinquè aniversari del Julià. I ens va fer un dia esplèndid, sort en vam tenir, ja que ho vam celebrar a l´aire lliure, a casa la iaia, a Viladordis. Van venir els seus cosins i els seus amics de l´escola. Vam preparar diferents jocs, els vam vestir de cuiners i van acabar "cuinant" uns pastissets. La Luciana, que és qui ho va organitzar tot, amb l´ajuda del mateix Julià, la Milena, el Pol, el Natnael i els avis, estava nerviosa, sobretot perquè si feia mal temps la festa no hagués sortit tan bé.
Tinc la sensació que el Julià creix més depressa del que m´agradaria. Cada dia que passa, cada moment viscut amb ell, és un aprenentatge per mi. Però per una altra banda també tinc la sensació que fa molt més temps que sóc pare, que fa molt més temps que gaudeixo d´un sentiment que, per molt que te l´expliquin, no el pots entendre fins que no el vius. Sembla un tòpic, però és ben cert que aquesta sensació no es pot explicar amb paraules.
Agreixo molt als que ahir van fer que fos un dia tan especial pel Julià, als que he anomenat abans, als que van venir a la festa, i també als que no van poder venir, però d´alguna manera també van fer que fos un dia especial. La seva expresió era la millor recompensa.

Beneficiats i perjudicats

No hi entenc, de política. Per això no m´he plantejat mai participar-hi. Per això i perquè tampoc estic al 100% d´acord amb cap formació. No podria militar en un partit i haver de defensar alguna cosa en la qual no estic d´acord. Dit això, qui es dedica a la política, o a fer de polític, o a ser polític, o sigui quin sigui el terme adequat que s´ha d´utilitzar per definir a qui té vocació de fer un servei al país pel camí de la política, té tot el meu respecte. Sobretot aquells que ho fan d´una forma altruista.

El que m´intriga fa temps és saber què passaria en cas que hi hagués una separació entre Convergència i Unió. Tenint en compte que Unió és un partit residual, crec que els principals beneficiats d´una separació serien Convergència i el PP, i el principal perjudicat, ERC. Molta gent que no és d´esquerres, vota ERC perquè, per sobre de tot, són independentistes. Els vots d´Unió es repartirien entre Unió, Convergència i el PP. Els vots de Convergència no es perdrien, i alguns vots d´ERC anirien a Convergència. No crec que una hipotética separació de la coalició modifiqués el vot dels votants d´IC-V, C´s, la CUP i el PSC (potser alguns votants del PSC es passarien a CDC, però no crec que fossin massa, i encara menys si es consolida la nova formació liderada per l´Ernest Maragall, que caldrà veure com afecta, però en qualsevol cas també perjudicaría a ERC).

Caldria quantificar l´efecte que tindria per CDC, ja que són els que patirien més balls de vots, entre els d´Unió que marxarien (a la pròpia UDC sino despareix i al PP), els que arreplegarien d´ERC i, potser, del PSC, però és bastant lògic pensar que el PP en seria el gran beneficiat i ERC el principal perjudicat.

I com que hi ha múltiples factors que poden afectar el sentit del vot dels ciutadans, tot aquest anàlisi simple fet per algú que no té ni idea de política, segurament no serveix per res. És el que té passar sol una tarda d´estiu amb un ordinador davant.

Emocions...

Hem començat l´any d´aquella manera. "D´aquella manera" és una expressió per dir suaument que el principi d´any ha sigut una puta merda.
Fa uns tres mesos, quan vaig fer 40 anys, la Luciana em va regalar un cap de setmana en una caseta a Deltebre. Vam marxar la Luciana, el Julià i jo amb les bicicletes i ens ho vam passar molt bé. Al vespre, a la terrassa de la caseta, van aparèixer dos gats. Un d´ells molt carinyós, de color blanc, que també ens va visitar l´endemà i no es va moure del nostre costat. El Julià hi va jugar molt, i fins i tot el vam deixar entrar a la caseta. Quan vam marxar, el diumenge, el Julià es va fer un fart de plorar perquè no veuria més el gat. Primer li va posar el nom de Gilbert, el mateix nom del gat del Caillou (no sé ben bé si s´escriu així). Després, com que ens va semblar que era una gata, li va dir Tània. Es va passar bona part del camí de tornada plorant.
L´endemà, la mestressa de la casa va trucar a la Luciana per demanar-li si ens havíem deixat un gat, ja que es van trobar un gat allà i fins i tot va entrar a la casa quan van obrir la porta. Nosaltres vam suposar que el gat era d´ells, però resulta que no. Així que se´m va ocórrer donar una sorpresa al Julià i anar-lo a buscar. Aquella mateixa tarda vam agafar el cotxe i vam anar cap a Deltebre. Li vaig dir al Julià que m´havia deixat unes sabates i les anàvem a buscar. Quan vam arribar, hi havia el gat, i l´expressió del Julià en veure´l em va emocionar. El vam agafar i ens el vam endur.
El vam portar al veterinari i ens va confirmar que era un gat, per tant, es tornava a dir Gilbert. Al Julià li encantava jugar amb ell, preparar-li el menjar, recollir-li la caca...
Feia uns dies que no estava bé, no menjava, es movia molt poc...la Luciana li donava aigua amb una xeringa perque no es deshidratés. El vam portar al veterinari el dia 31 i ens van dir que l´hauríem d´ingressar ja que feia mala pinta. El vam portar a Manresa, li van fer proves i va passar la nit de cap d´any ingressat. L´endemà ens van explicar el que tenia i no hi havia res a fer. Entre moltes altres coses tenia leucèmia i no ens va quedar més remei que eutanasiar-lo (es veu que n´hi diuen així). El Julià no parava de repetir que el Gilbert estava al veterinar-li perquè allà el curarien.
Haver-li d´explicar al Julià ha sigut l´experiència més dura que he viscut fins ara com a pare.

La meva valoració dels resultats electorals

Cadascú fa un balanç dels resultats electorals a la seva mida. La premsa espanyola destaca la davallada de CIU i ignora qui és la segona força. A la resta del món en fan una lectura més ajustada a la realitat. I la majoria de ciutadans en fan un balanç d´acord amb la seva ideologia. Vaja, que, com sempre, tots han guanyat. Curiosament en aquestes eleccions sembla que els que hagin perdut siguin els que han guanyat.
La davallada de CIU té moltes lectures. En nombre de vots, n´han perdut uns 90 mil, la gran majoria a l´àrea metropolitana de Barcelona. Molta gent no independentista va votar CIU cremada amb el tripartit, i amb el gir independentista de la coalició aquests vots han anat a parar a altres formacions. I molts votants d´ERC cremats amb el tripartit, van donar el seu suport a CIU fa dos anys i ara han tornat a votar ERC. A mi em sap greu aquesta davallada bàsicament perquè això s´aprofita desde Madrid per qualificar de fracàs el procés independentista. A mi tampoc em sembla cap catàstrofe el resultat, però és evident que hauran de reflexionar. I decidir, d´una vegada, si els convé anar de bracet d´Unió.
ERC ha fet una campanya impecable, s´ha desmarcat de les crítiques que sí han utilitzat els altres partits i han assolit un objectiu que fa uns mesos era impensable. Quedar segona força a Catalunya és històric.
El PSC ha seguit fent el ridícul amb la valoració dels resultats. Després de la gran patacada de fa 2 anys, encara n´han perdut 8 més i diuen que els únics derrotats són els de CIU.
El PP, malgrat assolir el millor resultat de la seva història a Catalunya, no poden estar satisfets. No han sabut aprofitar la davallada del PSC, ni tan sols han aprofitat aquells vots de gent no indepentista que votava a CIU aquí i el PP a Madrid.
Els d´Iniciativa han pujat 3 diputats, que és molt, però ara són cinquena força. La seva obsessió per CIU és malaltissa i demanar la dimissió de Mas pels resultats em sembla totalment fora de lloc. Ells van governar amb un partit que en va treure 37, 11 menys que la llista més votada, i ara demanen la dimissió d´un que n´ha tret 50, 29 més que la segona llista.
Els de Ciutadans han triumfat. Han sabut arrossegar el vot de gent del PSC i també del PP. M´alegra, però, que han sigut els principals culpables que ERC sigui segona força. Oriol Junqueras hauria de regalar un pernil a l´Albert Rivera.
Vaig dir abans de les eleccions que creia que SI i la CUP no s´haurien d´haver presentat. I segueixo pensant el mateix, malgrat que m´alegra el resultat de la CUP i em sap greu els vots que s´han perdut de SI. Caldrà veure, però, si els diputats de la CUP sabran fer-ne un bon ús.
De la resta, destacar que PXC han perdut molts vots. Cal no oblidar que per poc no entren a les eleccions de fa 2 anys.
I els de UPyD han tret menys vots que el Partit Pirata i el Partit Animalista. Això demostra que aquí tenim més respecte pels animals que per la Rosa Díez.

Shakira, Piqué i La Razón

Aquests dies s´ha parlat més del que era habitual, que ja era molt, de la Shakira i el Piqué. Ell ha concedit dues entrevistes a Can Godó, al Mundo Deportivo i a Rac1.
A mi la veritat és que la vida personal de la Shakira i el Piqué me la sua bastant. D´ell m´interessa el que fa el camp i d´ella no m´interessa res perquè la seva música no m´agrada. Això sí, li aconselleria que, ella que pot, es tenyeixi més sovint que aquesta ratlla negra fa lleig.
La seva relació té molta repercussió per qui són. Segurament és ell qui s´ha donat a conèixer més amb aquesta relació. Ara esperen un fill i això és una gran notìcia que ocupa les pàgines d´esports. Com va ser-ho el naixement del Thiago Messi. Em sembla increïble com hi ha gent que tens relativament a prop i t´assabentes que han sigut pares al cap d´uns dies, i que aquesta mateixa gent estigués enganxada a internet per saber si ja havia nascut el fill del Messi.
Doncs bé, el fet que la Shakira i el Piqué siguin ara més notícia que fa uns dies és perquè ell ha confirmat que la Shakira cantarà una cançó en català, concretament el "Boig per tu" de Sau. De fet, aquesta deu ser la cançó més cantada per cantants no catalans de la història. A mi Sau no m´agradava gaire (de fet, el meu avi, per Nadal, sempre regalava un CD als néts, i una vegada em va tocar un de Sau i vaig demanar de canviar-lo) i el Pep Sala no m´agrada gens, però aquesta cançó sí que em va agradar.
He llegit crítiques al fet que la Shakira volgués cantar una cançó en català. Una noia que viu a Barcelona, té una parella catalana i tindrà un fill català, a més es diu Ripoll de cognom, què collons ha de fotre cantant en català ? Però que sigui colombiana i canti en anglès no crea polèmica. Bé, tornem al de sempre, d´ imbècils n´hi ha molts i ara amb internet es fan notar més.
Els que tenen una gran capacitat per sorprendre´m, tot i que sembla que ja no poden sorprendre més, són els de La Razón. El seu comentari és: "A Shakira se le ha subido el embarazo a la cabeza y va a cantar una canción en catalan". Ep, no penso criticar qui ha escrit això. Simplement si el tingués a prop li recomanaria una clínica mental.

Vetllada

Ahir al vespre vaig poder gaudir d´una agradable vetllada sense haver-ho previst.
El motiu de la trobada va ser una missa en record per la Pili, que ja fa dos anys que ens va deixar. La missa és el de menys, no sóc creient, i de fet crec que l´última vegada que vaig trepitjar una església va ser precisament en el seu funeral. Però la mare em va demanar que hi anés i tampoc em cauen els anells per entrar a una església encara que no hi cregui gens.
Sortint de l´església la Mar va comentar d´anar a menjar alguna cosa. En principi vaig dir que no, però després vaig pensar que estaria bé ja que amb les meves cosines ens veiem poc. La mare i la Montse no van venir, i al final vam quedar el Jordi i tres de les seves filles, la Mª Alba, la Mar i la Lali. Per un moment vaig pensar que potser no hi pintava res en un sopar de germanes amb el seu pare, però tampoc vaig trobar oportú fer-me enrere a última hora. El Guim i el Pere, els fills de la Mar, també hi eren.
La veritat és que per part de mare tinc una família tan àmplia que quan alguna vegada fem una trobada hi ha algú amb qui gairebé no tens ocasió de parlar. Som 20 cosins, i ara també cal afegir-hi les parelles i els fills. I la veritat és que hi vaig estar molt a gust. Amb la Lali i la Mar hi he tingut més relació, però amb el Jordi i la Mª Alba crec que no hi havia parlat mai tant.
Quan vam marxar (la Mar va marxar abans ja que anava amb la canalla), vam estar molta estona xerrant al carrer. Potser sino fos perque la Lali estava cansada degut al seu avançat estat de gestació encara hi seríem.
De la vetllada em quedo amb el que em va dir el Jordi abans d´acomiadar-nos: "ha sigut una trobada molt agradable, amb tanta colla que som normalment poques vegades tenim ocasió de parlar". Va fer sort la Pili amb el Jordi, i el Jordi amb la Pili també. Tot i ser-ne només un nebot, la trobo a faltar.

Mòbils

Fa un temps vaig escriure un post sobre l´ús que fa la gent del mòbil. Comentava que el faig servir poc, tot i que sempre el porto a sobre, i que un dia que no el vaig agafar per anar a la farmàcia (vaig haver d´anar al Pont de Vilomara), resulta que s´havia de trucar a un número i vaig haver d´esperar que vingués algú altre per poder trucar. Conclusió: va bé portar el mòbil a sobre
Fa uns dies, prenent un refresc en una terrassa amb el Julià, a la taula del costat hi havia tres nois, cadascú rementant el seu mòbil, i el Julià em va dir: "Papa, per què no es parlen ?". Vaig posar aquest comentari al facebook, i un va comentar que un cambrer li va dir que moltes parelles anaven a sopar i es passaven el sopar cadascú amb el seu mòbil sense dirigir-se la paraula. No ho puc entendre, per molt que m´hi esforci.
Això no passa només amb parelles, sino també amb colles d´amics. Jo mateix vaig haver de dir-li a un amb qui compartia una cervesa que si en tenia per molt ja quedariem un altre dia. El problema de tot això és que no són casos aïllats, es veu a tot arreu.
Cadascú pot fer amb el seu mòbil el que vulgui, evidentment. A mi no m´agrada gens enviar missatges ni whatsaps o com collons s´escrigui. Si algú em vol fer una pregunta que requereix una sola resposta, d´acord, ho pots fer amb un missatge, però m´emprenya molt que algú comenci una conversa amb un missatge i això derivi en una llarga conversa mitjançant missatges. La gent que em coneix ja ho sap i si vol conversar amb mi em truca.
Si em torno a trobar compartint taula amb algú que està "conversant" amb algú que no hi és li diré: "Escolta, per què no quedes amb ell ?" El problema és que si queda amb "ell" potser "conversarà" amb algú altre que no hi és.

Fills de puta

No m´agrada insultar per insultar, però no es mereixen res més. Aquest és el titular de l´article que ve a continuació.

Los separatas catalanes utilizan a Pasqual Maragall, enfermo de alzheimer, para promocionar la manifestación soberanista

http://www.alertadigital.com/2012/08/28/los-separatas-catalanes-utilizan-a-pasqual-maragall-enfermo-de-alzheimer-para-promocionar-la-manifestacion-soberanista/

Els accents són importants

Hi ha gent que té per costum no posar mai accents, ja sigui per comoditat, per mandra o perquè no saben com posar-los.

En les targetes de crèdit o les targetes sanitàries no posen mai accents i no entenc per què. El meu nom porta accent (encara que tothom em coneix per Tinet), però, excepte en el DNI, on sí que hi surt l´accent (Valentí), en el carnet de conduir no hi surt i en les targetes de crèdit i la targeta sanitària tampoc hi surt. Mai hi he donat importància, escriure el meu nom amb accent o sense no varia massa el sentit, però amb el nom del meu fill s´han produit situacions curioses, perquè no és el mateix escriure Julià que Julia.

D´entrada, és molt més comú el nom de Júlia. Encara que també porta accent, en aquest cas a la "u", quan algú veu el nom "Julia" sempre l´associa al nom femení. El Julià no té targeta de crèdit, evidentment, i potser quan tingui l´edat de tenir-ne ja no existiran i pagarem en espècies, al pas que anem. Però sí que té targeta sanitària i quan l´hem hagut de portar al metge sempre hi ha hagut confusió.

Quan el vam portar al pediatre la primera vegada, recordo que ens va comentar "y como es que este niño que tiene "pirila" tiene nombre de chica ?". Amb la Luciana ens vam mirar i vam pensar "buf, comencem bé..."

Una vegada que el vam haver de dur a urgències, després d´haver estat una estona amb la doctora i abans de despullar-lo, ens va dir, després de mirar els papers amb el nom: "Ai, perdoneu, pensava que era un nen !!!".

No crec que costi tant posar accents als documents per evitar problemes a aquells que es diuen Julià o Marià, per posar algun exemple.

Foc de l´Empordà

Tot i que gairebé no se´n parla, encara crema el foc de l´Empordà, tot i que sembla que està sota control. Me´n vaig assabentar diumenge a la tarda, estant a Sant Salvador amb la familia, quan la meva germana ho va llegir al mòbil. La foto que em va ensenyar em va impactar, ja es veia que la cosa anava de debò. Vam posar la televisió, però resulta que en aquella televisió no es veu ni TV3 ni el 3/24 (en canvi sí que es veu l´Esport 3, llei de Murphy) i els altres canals no en deien res. Vaig posar la ràdio, i més tard, en el camí de tornada cap a casa, vaig estar escoltant el programa especial que feien.

Segurament serà d´aquelles dates que recordaré, com recordes el que feies l´11 de setembre de 2001, o el dia de la final de la copa d´Europa del 92, o el dia de l´inauguració dels Jocs de Barcelona.
Quan vam arribar a casa vaig posar la televisió i em vaig conectar a internet per saber l´abast de tot plegat. Amb la Luciana estavem moixos. L´Empordà no és una zona on hi tinguem cap vincle sentimental, però és el nostre país i el que anavem escoltant era esfereïdor.

L´endemà al matí, camí de la feina, escoltava a la ràdio que es feien ressò d´alguns comentaris d´espanyols que feien mofa del que passava al nostre país. És lamentable que hi hagi gent així, però penso que se n´ha fet massa ressò. No he entès la voluntat de molts catalans d´anar rebuscant aquests missatges catalanofòbics per escampar-los. Que hi ha catalanofòbia ja ho sabem, que hi ha gent (a tot arreu, no fotem) que no té escrúpuls ja ho sabem. Que molta gent d´arreu d´Espanya ha enviat missatges d´ànim no se n´ha parlat gens. Que fins i tot hi ha hagut gent d´arreu d´Espanya lamentant els missatges catalanofòbics tampoc se n´ha parlat. Sembla que nosaltres, els d´aquí, la gent que té facebook i twitter, els alegrava rebre missatges catalanofòbics i s´han escampat de manera massiva. Els mitjans de comunicació han fet el mateix.

 Senyors, estem parlant de milers d´hectàrees cremades, milers d´animals morts i quatre vides humanes !!!! Que, a banda dels milers de voluntaris han vingut bombers d´Andorra, França i Espanya i fins i tot l´exèrcit espanyol !!! El més important d´aquests focs han estat els missatges d´uns quants fills de puta ?
No ho desitjo de cap manera, però si la sierra de Madrid es cremés, estic convençut que hi hauria algun fill de puta que escriuria missatges alegrant-se´n. I què direm aleshores ? Que són quatre gats ? Que als espanyols només els ha interessat fer ressò dels comentaris de quatre desgraciats ? És que fer ressò d´un missatge d´un espanyol condemnant la catalanofòbia arran dels focs ens fa ser menys independentistes ?

 No, senyors, intentar rebuscar per la xarxa missatges catalanofòbics arran d´una desgràcia d´aquesta magnitut no és el camí cap a la independència.

Visca Catalunya lliure i visca els bombers (i no bombers) de tot arreu que ens estan ajudant !!!

Després de la vaga

Després de la jornada de vaga d´ahir, hi ha moltes coses que em passen pel cap. Segurament les escriuré desordenades.

D´entrada m´indigna que no es respecti el dret a fer o no fer vaga. M´indigna que hi hagi empresaris que coaccionen els treballadors per no fer vaga, i m´indignen els piquets que "obliguen" a fer vaga. Molta gent es va veure obligada a fer vaga sense voler-ho. Ahir mateix sentia una discussió a les portes d´un hospital quan un piquet li deia a un treballador que fer vaga era la seva obligació.

Quan un treballador decideix fer vaja, ja sap el que econòmicament li suposa, però quan un treballador es veu obligat a fer vaja per culpa de la pressió dels piquets, aquest cost econòmic l´ha d´assumir l´empresari (a no ser que sigui un empresari sense escrúpuls de decideixi descomptar-li el mateix que si hagués decidit fer vaga). Tampoc puc entendre que els vaguistes acusin els no vaguistes d´insolidaris.

Ahir em van dir que una escola va dir a nens de cinc anys que feien vaga perque no els donen diners. Així de simple. D´entrada la vaga era contra la reforma laboral, no contra les retallades, que em sembla que hi havia molta gent confosa. I per una altra banda no crec que aquesta sigui la manera. No sóc docent, però als nens se´ls ha d´explicar les coses de manera que les puguin entendre. I tinc els meus dubtes que, tot i ben explicat, amb cinc anys ho arribessin a entendre

El que més m´indigna de tot plegat és que el govern i els sindicats ens tractin d´imbècils. Segons uns, el seguiment va ser d´un 15% i segons els altres va ser d´un 85%. Tants diners que es gasten amb estudis inútils, potser se´ls podrien gastar...bé, anava  a dir que se´ls podrien gastar en alguna empresa que fes el seguiment real de la vaga, però ens enredarien igualment, per tant, millor que se l´estalvïin.

Com que tant el govern com els sindicats ens enreden amb les xifres, una de les dades que serveixen per mesurar el seguiment i comparar-lo amb altres convocatòries és el consum elèctric. Sembla ser que ahir el descens del consum elèctric va ser d´un 15%. Potser el govern ha fet servir aquesta dada per afirmar que el seguiment va ser del 15%, si és així és una altra mostra que ens prenen per imbècils.

Sembla ser que a Madrid van encendre l´enllumenat per tal de consumir electricitat i d´aquesta manera falsejar, encara més, les dades. Si això és cert, estaria bé que algú ho denunciés i algun jutge faci pagar aquest consum als responables d´aquesta decisió, a part de fotre´ls una bona multa.

Una altra dada, i no ve d´ahir sino de qualsevol manifestació, és el recompte del nombre de manifestants. A Barcelona, segons la guàrdia urbana van ser 800.000 i segons el sindicats, 80.000. Si ens enreden amb aquestes coses hem de suposar que ens enreden en moltes més. Uns i altres. No sé com s´hauria de fer, però tant difícil és fer un recompte aproximat ? Quan ens van dir que en una manifestació contra la violència terrorista hi havia un milió de persones, com ho van fer ? Aquí sí que tots es van posar d´acord. No es tracta de dir que hi havia 453.453 persones, per dir una xifra, però es deu poder saber si eren entre 400 i 500 mil, no ? I, des de la ignorància, pregunto: això no ho podrien fer els mitjans de comunicació ? Sempre que informen diuen "segons les fonts", però si les fonts no són certes, bé que investiguen per trobar la veritat...en fi.

I per acabar, el tema dels delinqüents que ho trinxen tot. Ens diuen que són grups organitzats que aprofiten qualsevol convocatòria per provocar aldarulls. Avui sentia l´alcalde de Barcelona que deia que parlaria amb el ministre perque canvïn el codi penal, perque els detinguts l´endemà estan al carrer, i això no és culpa dels mossos ni del govern, és culpa de la llei.

Una altra cosa que trobo indignant és el paper de l´oposició per carregar contra els responsables policials quan hi ha aldarulls. Fan el mateix quan hi ha incendis, inundacions, nevades... Això ho fa sempre, l´oposició, sigui del color que sigui. Els que governen ara també ho feien quan estaven a l´oposició.

Català, gallec i euskera al Senat

Es veu que hi ha un senador del PP que vol eliminar el "pinganillo" per fer les traduccions dels senadors que parlen català, gallec i euskera. D´entrada, el que s´hauria d´eliminar és el Senat.
Sembla ser que el cost per fer servir el "pinganillo" és de 12000 euros cada sessió. Segurament que és un percentatge molt petit del cost total que té cada sessió al Senat, però no deixen de ser dos quilos dels d´abans. A mi em sembla una bestiesa, i repeteixo que la bestiesa més gran és que segueixi existint el Senat.
El que hem de defensar és que ens poguem expressar en català en tots els àmbits aquí, a Catalunya. Si, de moment, hem d´anar a Madrid, ho podem fer en castellà perque el sabem, si anem a Brusseles ho farem en francès o en anglès, però on hem de defensar que poguem parlar català és a Catalunya. Els 12000 euros que costa "el pinganillo" en cada sessió també el paguem nosaltres, per tant, i més en temps de crisi, em sembla una despesa totalment prescindible.

¿ Tu piensas en catalan ?

No tinc res contra els espanyols, de la mateixa manera que no tinc res contra els italians, els anglesos, els marroquins, els suecs, els francesos... Em pot caure malament un espanyol, de la mateixa manera que em pot caure malament un italià, un anglès, un marroquí, un suec, un francès o un català. Per tant, si una persona em cau més o menys bé no és per la seva nacionalitat.

Per motius de feina, he de viatjar sovint per Espanya, i generalment no he tingut mai cap problema. De fet, no n´hauria de tenir, jo parlo la seva llengua i ens entenem perfectament. Però sí que recordo dues converses amb gent d´allà, i no estic parlant de gent amb un nivell socio-cultural baix, precisament, tot i que pel contingut de la conversa es podria pensar que és així.

Un cas em va passar a Valladolid. Vaig estar-hi una setmana i cada dia menjava amb la mateixa gent, tots de la provincia de Valladolid, excepte jo. Quan ja portavem uns dies allà, una noia em diu:

- Oye, pero tu eres catalan, catalan ?
- Sí, soy catalan, hijo de catalanes y nieto de catalanes.
- Es que no lo pareces...
- Ah, no ? Por qué ?
- No sé, se te ve buen chico...

Cal dir que abans que jo li pogués respondre, un noi que estava al seu costat va intervenir i li va dir "y esto que tiene que ver ?".


Un altre cas em va passar a Miranda de Ebro, que tot i estar a 10 minuts de Gasteiz, és província de Burgos, el que en diríem l´Espanya profunda. En una xerrada informal, amb un director d´una residència d´avis, vam tenir una conversa que va anar més o menys així:

- Oye, pero tu piensas en catalan ?
- Claro, soy catalan y el catalan es mi lengua materna.
- Ya, cuando estás con tu familia es normal, pero ahora que estás con nosotros hablando castellano también piensas en catalan ?
- Claro, yo siempre pienso en catalan.
- O sea, que cuando hablas castellano primero piensas en catalan, lo traduces y luego lo dices en castellano ?
- No, esto no, porque tengo un dominio del castellano lo suficientemente fluido como para no tener que traducir mentalmente, pero nunca pienso en castellano.
- Pues yo, si tengo que hablar inglés, primero lo pienso en castellano y luego lo traduzco.
- Quizás porque yo tengo una fluidez con el castellano que tu no tienes con el inglés.
- Tu hablas inglés ?
- Si.
- Cuando hablas inglés primero piensas en catalan y luego lo traduces y lo dices en inglés ?
- A menudo sí, porque con el inglés no tengo la fluidez que tengo con el castellano.

Em sembla que a hores d´ara encara no ho enten.

Hostesses de vol

Quina diferència hi ha entre els cambrers i el personal de neteja que treballa en un aeroport i les hostesses de vol ? Que fan la mateixa feina, però uns tocant de peus a terra i les altres a l´aire.

Aleshores, per què es passegen per l´aeroport amb aires de superioritat ?

Hi ha una altra qüestió sobre les hostesses de vol (ara cada vegada hi ha més homes que fan aquesta tasca, però no sabria dir com es diu aquesta professió en masculí i català (hostessos suposo que no)) que em té intrigat

No m´agrada posar tothom en el mateix sac, en cap àmbit, ni en el polític (no tots són corruptes), ni en l´empresarial (no tots són dèspotes i corruptes com volen fer veure totes els serials televisius de TV3), fins i tot tampoc amb el personal de seguretat de les discoteques (altrament anomenats "seguratas"). Hi ha de tot, com a tot arreu, però sí que he observat algun detall en el comportament de les hostesses.

Resulta que, sovint, el seu somriure i amabilitat es queda encallat a la cortina que separa la primera classe amb la classe turista. Per què ? No ho sé, però és curiós, ja que precisament són els de primera classe els que donen més feina, exigeixen més coses i han de ser servits més sovint. Quan algú de classe turista els demana alguna cosa, un simple got d´aigua, per exemple, acostumen a fer-ho sense ganes, amb cara de "ara el senyor vol aigua, quin pal". Però quan el senyor de Business Class demana un whiski, el somriure no el perden. Si el senyor de Business Class té dret a un whiski, té tot el dret a demanar-lo (per això ha pagat més) i ser atès amablement, però el senyor de classe turista, si vol aigua, té el mateix dret a ser atès amablement.

La llengua a València

Aquesta setmana he estat un parell de dies a València. L´any passat, també per aquestes dates, hi vaig estar una setmana sencera. No és un lloc on hi vagi sovint, però sí que, per qüestions de feina, he hagut de parlar amb força gent d´allà.
Recordo que fa molts anys, hi havia un jugador català de futbol, que provenia del planter del Barça, que jugava al València, i més tard va tornar al planter del Barça, el Gerard López, que quan l´entrevistaven, parlava en "valencià". A mi em va sorprendre, i una vegada vaig sentir que explicava per què parlava "valencià". Va dir que li havien dit parlar català estava mal vist a València.
Doncs resulta que és veritat. Els molesta. He estat parlant amb gent que habitualment parla en "valencià", amb qui jo parlava en catàlà, i que es dirigia a mi en castellà. I això m´ha passat per telèfon més d´un cop, l´any passat quan vaig estar-hi una setmana, i aquesta setmana. Curiós el cas d´un pare i un fill, crec que de la província d´Alacant, que parlen habitualment en "valencià", que quan parlaven amb mi, el pare seguia parlant en "valencià", però el fill, més o menys de la meva quinta, es dirigia a mi en castellà.
Per què ? No ho sé, però m´és igual. Ja s´ho faran.
Si truques a l´Agència Tributària, et diuen que si vols ser atès en castellà, premis l´1, si vols ser atès en català, premis el 2 i si vols ser atès en valencià, premis el 3. Però no et demanen si vols ser atès en mallorquí.
En fi...

Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i escriptors

Avui es veu que és el dia dels periodistes. I, precisament avui, el "periodista" esportiu José Javier Santos ha publicat aquests tweets al seu twitter:
"Me parece fatal que los periodistas nos dediquemos a investigar quién es el topo. Sería más saludable trabajar para tener más topos."
"Ni sé ni me importa quién filtró la noticia de Marca. Me interesa la noticia en sí. Si no hubiera filtraciones, no habría noticias".

No sóc periodista, però em sembla denigrant per la professió que hi hagi personatges que facin aquestes afirmacions. Si només hi hagués notícies a partir de filtracions, de què serveixen tants anys de carrera ? L´objectiu d´un periodista ha de ser trobar talps ?

La crisi ha portat a milers de periodistes a quedar-se sense feina, o a treballar sense saber si cobraran a final de mes, com està passant, per exemple, a El Punt Avui. I molts veuen perillar el seu lloc de treball.

Per una altra banda, cada vegada hi ha més tertúlies futbolístiques a televisió: Efectivament, Punto Pelota, Futboleros, i d´altres programes esportius que s´acaben convertint en tertúlies. Són les mateixes tertúlies que puc tenir amb un amic fent una cervesa al bar, amb la diferència que jo m´hauré de pagar la cervesa i ells cobraran per opinar. Qualsevol periodista em pot dir "sí, però ell ha estudiat per poder-ho fer cobrant". Segur que han estudiat la carrera per fotre quatre crits, insultar-se i defensar allò indefensable ?

Resulta que Punto Pelota és líder d´audiència a Catalunya, amb uns índex d´audiència molt superiors que a la resta de l´estat. Reconec que alguna vegada m´ho he mirat, tot i que gaire estona és insuportable. Els índex d´audiència a Catalunya es disparen quan el Barça guanya el Madrid. Som així, els catalans. El Barça guanya clarament el Madrid i gaudim d´una tertúlia monopolitzada per la trepijada de Pepe a Messi. És el que volen, parlen d´un fet que no té res a veure amb el futbol i d´aquesta manera no es parla de l´humiliació esportiva a que ha estat sotmès el seu equip. Però això no passa només allà, resulta que en els programes d´aquí també es monopolitza el tema.

Sempre he pensat que amb Punto Pelota va arribar la teleescombraria al periodisme esportiu, però això, lluny de ser un fet aïllat, ha creat escola i ara ja són molts els programes que la practiquen. Exactament igual que va passar al seu temps amb la premsa del cor, algú va començar i ara ja n´hi ha molts. Les audiències manen.

A TV3, els periodistes esportius veterans, periodistes amb vocació (a excepció del Lluís Canut, que no puc entendre que encara li continuem pagant el sou), han donat pas a periodistes que denigren la professió, com el Bernat Soler, el Jordi Grau, el Victor Patsi i el no tant jove Xavier Torres. Es troben a faltar periodistes veterans com l´Arcadi Alibés (relegat al 3/24, amb tots els respectes per aquesta cadena), el Xavier Bonastre i també el jove Àlex Castells, que donava mil voltes al Bernat Soler fent la transmissió dels partits.

 Un altre que denigra la professió i que han col.locat a Catalunya Ràdio és el Pere Escobar, que també fa de tertulià en algun programa i el vaig veure molt fora de sí cridant que el Mourinho era un hipòcrita dient que desitjava la recuperació del Tito Vilanova. Què esperaves ? Una cosa és fer una cosa tan denigrant com fotre el dit a l´ull, i una altra ben diferent desitjar que no es recuperi d´ una malaltia.

En fi, felicitats als periodistes, als de veritat, i no només als esportius, encara que he monopolitzat el tema. I, sobretot, a aquells que estan patint pel seu lloc de treball